23 d’ag. 2016

VARIACIONS PER A UN INSTANT
















He sentit un cop sec.
Aquí, i ara mateix.
Tanco els ulls en l’instant
que em disputo preguntes
com aquell que li cal
el triomf de l’engany
per retardar el després.

Què em colpeja els sentits?
D’on ve? De què és senyal?

Si hagués estat un tro,
del llamp i de la pluja
portaria l’assot.

Si una copa trencada,
als peus tindria els vidres
de licors i esperances.

Si es tractés d’un desig
esquinçat contra el vent,
duria sang als dits.

Si aquell que vaig ferir
es deixés anar mort,
sentiria: Assassí!

Si un huracà batés
l’última de les portes,
aprendria a dir amén.

No és cap d’aquestes coses,
o són totes en una:
el cop sec, descarnat
de la més vulgar, dura,  
rígida, cantelluda,
decadent i absoluta
pedra, d’entre les pedres
que un arrossega abans
d’exclamar un crit ingràvid
a tocar del barranc.


17 d’ag. 2016

MÉS ENLLÀ DE LES FLORS
















Llegiràs l’epitafi:
«Un pom de flors separa
el record de l’oblit.»
Però tu no me’n portis;
mai no hauré estat aquí.
Vaig quedar-me en els versos
de l’amor que escrivírem
calladament de nit,
al lluny i a quatre mans.

I ja no en sé sortir.


3 d’ag. 2016

CARTES SENSE REBRE (TANKES)














             I
Guardo una carta
de quan podia dir-te
que t’estimava.
Mai no vaig enviar-la
tement el teu silenci.
              
            II
¿Vas contestar-me
de seguida la carta?
Ara és inútil
refer-nos de l’absència:
no shi val cap resposta.

           III
La guerra esquinça
les cartes que s’escriuen
en la batalla.
Un instant papallones,
abans de caure mortes.

            IV
Ens escrivíem
cartes d’amor romàntiques.
Però la vida
té la pròpia lletra
i no ha sabut llegir-nos.

            V
Tanco una carta
amb més valor que mèrit.
La llum s'acaba...
El vent d’un cop de porta
dirà el moment d’obrir-la.