PERDUT EN LES CARTES D'AMOR

Perdut, perdut em sento, on comptar no sabries.

En els versos i els llavis que m’alteren la mètrica,

sumant temptacions amb un àbac de pètals.

Perdut, perdut em sento, per on no em trobaries.

En la nit desvetllada i en els somnis del dia,

entre paisatges vells que el desig enjardina.

Perdut, perdut em sento, on tampoc no em tindries.

Enllà dels ulls de sempre, en les mirades clares,

per veure en quina d’elles m’hi reflecteixo encara.

Perdut, perdut em sento, amb el que jo voldria:

retenir papallones i estimar damunt l’herba,

fins que el temps s’aturés en la pluja del sexe.

Però no em perdré prou; només en melangies.

Rellegiré les cartes d’amor que tinc guardades

sense valor per viure-les; tampoc per enviar-les.

ESTACIÓ AMB SAXO

 

Les estacions sempre tenen l’ànima lleu:

anuncis que varien, passos sense petjada,

l’adéu fet amb la mà fonent-se al mateix temps 

que l’últim dels vagons.

Per això mai ningú no ha construït  

cap forma de l’amor en les andanes.

Només petits oasis, l’aire d’un sentiment.

Prou aire per sentir aquell anònim saxo

tocant Unchained melody

com qui dedica una banda sonora 

per al teló de fons del comiat.

No podria sorprendre’ns millor escenografia: 

tu i jo, la nostra música, 

enduts enllà dels límits de l’estricta 

frontera dels rails. 

Hem plantat un record a voravia. 

POETA A LA PLATJA (HAIKUS I TANKES)

            I

Cada tempesta

omple el jardí de peixos

i el mar de pètals.

Vaixells naveguen

allunyats de rumb i àncora

pel blau celeste.

Les blanques veles,

com llençols que es despleguen

en terrats d’aigua.

Les teves llunes

em guien quan et banyes

tan cristal·lina.

Oh quin mestratge

el vaivé de les ones,

l’esclat d’escumes.

            II

Damunt la sorra

escric fràgils poemes

amb l’esperança

que una mirada els prengui

i salvi de l’onada.

Potser retornin

muntant la pell de nacre
del meu naufragi.

Hi ha qui recull petxines

quan moren els poetes.

ACRÒPOLIS

Sopem a la terrassa,

amb vistes a l’Acròpolis.

Els llums i la distància ens amaguen

les esquerdes dels murs.

Un estigma hi penetra,

com en el nostre amor:

l’àcid pòsit del temps

que fendeix les columnes.

Callem, perquè el silenci

és el refugi on aïllem el passat,

és la treva que ens salva

de no lluitar-nos ara, ni demà.

I tot d’una em pregunta:

Ens queda amor, encara?

Un calfred em viatja per l’esquena.

Queda el que som nosaltres:

tu i jo, aquí. Per què posar-hi nom?,

responc, mentre segueixo 

repassant les ruïnes

i buscant en el fris uns altres ulls

que em facin suportable la mirada.

No li posem cap nom,

però sabem que mai

no ens estimarem prou.

On la ciutat s’enfonsa no hi ha amor:

resta només el plany

compassiu de les pedres.