27 de jul. 2014

ACRÒPOLIS














Sopem a la terrassa,
amb vistes a l’Acròpolis.
Els llums i la distància ens amaguen
les esquerdes dels murs.
Un estigma hi penetra,
com en el nostre amor:
l’àcid pòsit del temps
que fendeix les columnes.

Callem, perquè el silenci
és el refugi on aïllem el passat,
és la treva que ens salva
de no lluitar-nos ara, ni demà.

I tot d’una em pregunta:
Ens queda amor, encara?
Un calfred em viatja per l’esquena.
Queda el que som nosaltres:
tu i jo, aquí. Per què posar-hi nom?,
responc, mentre segueixo 
repassant les ruïnes
i buscant en el fris uns altres ulls
que em facin suportable la mirada.

No li posem cap nom,
però sabem que mai
no ens estimarem prou.
On la ciutat s’enfonsa no hi ha amor:
resta només el plany
compassiu de les pedres. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada