LA INCONSISTÈNCIA DE DIR T'ESTIMO

Ens diguérem «t’estimo»

no sé quantes vegades. Moltes,

com si l’amor fos cosa d’insistència

en les paraules.

Era l’eco del nostre laberint.

Amb el temps vam deixar

de posar aigua a les flors,

i de la nit en férem nit i prou

dins l’ombra de la lluna en quart minvant.

Els mots deshabitats

van obrir en el silenci

un refugi invocant
—creença o subsistència—

la innocent fe del cor, 
l’evasió que du

cap endins d’un mateix,

on s’hi guarda almenys una de les veus.

Són coses que culpem al pas dels anys,

aquest desafinat piano

que dóna cops de porta

en la particular sala de ball.

Però mai no ens direm

que hem deixat d’estimar-nos.

Tal vegada perquè

ens estimem encara

o no sabem negar-ho

ni una sola vegada. 

POETA A LA PLATJA (HAIKUS I TANKES)

            I

Cada tempesta

omple el jardí de peixos

i el mar de pètals.

Vaixells naveguen

allunyats de rumb i àncora

pel blau celeste.

Les blanques veles,

com llençols que es despleguen

en terrats d’aigua.

Les teves llunes

em guien quan et banyes

tan cristal·lina.

Oh quin mestratge

el vaivé de les ones,

l’esclat d’escumes.

            II

Damunt la sorra

escric fràgils poemes

amb l’esperança

que una mirada els prengui

i salvi de l’onada.

Potser retornin

muntant la pell de nacre
del meu naufragi.

Hi ha qui recull petxines

quan moren els poetes.

TRANSCENDINT EVA

Jo vull collir la poma rebutjada per Eva,

de l’Eva que va perdre’s parint la rebel·lia

pels carrers laberíntics d’un diumenge del Gènesis.

Que en mossegar-la esclatin dos paisatges de sang

com llavis d’escenari o d’un sexe brostat.

Del desig se n’ha fet un planeta d’erugues

removent-se en orgies de seda, llet i cendra;

res més que un corc suspès per l’impúdic alè

dels qui beuen vinagre en l’òxid dels fanals.

Ja no vull collir el fruit; en tinc prou amb un arbre,

rigorosament nu de fullatge. Endur-me’l 

cap una immensa gorja de pous i de cavernes.  

A dins, granits i arestes, i un brancam on escalin

les ofegades ombres buscant tots els migdies.

Del fons que arribi l’eco d’ocells que mai volaren,

batent les ales noves de pèndols i paraigües.

Jo vull volar en bandada pel cel de les cigonyes

que imaginen la glòria perquè duen bocins

de Déu a la becada; mentre que Ell és la suma

d’altars, del verb, de llànties, la immolació

de flors cercant uns vans perfums d’eternitat.

Jo vull baixar a la terra, amb la boca petita

dels grills que s’ennueguen quan els banya la lluna;

ser l’esqueix de les plantes poblades de formigues,

l’adob i la llavor fecundant la pomera.

Encara que no hi sigui, que no retorni Eva.