EL DIA DE TORNAR-NOS A ABRAÇAR

Before Sunset, 2004

 

EL DIA DE TORNAR-NOS A ABRAÇAR

Per amor he acceptat
que mai més no ens tindrem.
Has assumit quedar-te al seu costat,
fidel en el desert. Per ell, que ni sabrà
que hauràs alçat el mur de les renúncies
com qui expia una culpa.
 
Passarà el temps.
Emmudirem amb totes les paraules
que ja vam dir-nos.
Retindrem la nuesa de la flor
d’abans que ens expulséssim
del nostre paradís.
De l’enyor n’extraurem
maneres solitàries
i abstractes d’estimar.
 
Guardem-nos aquells dies
i només un de nou:
el dia de tornar-nos a abraçar
—tant ens farà en quin lloc—
en l’amor intangible
quan arribi la fi del món.

ESCENA DE LLIT

Secrets d’un matrimoni (Ingmar Bergman, 1973)

ESCENA DE LLIT

Amb la mirada

posada a l’infinit del sostre,

ella li diu: «Tu creus

que ens estimem encara?»

«Què hi faríem aquí, 

tan junts, si no?», surt d’ell,

atrinxerat rere els llençols.

 

Han apagat el llum i arriba el sexe

amb el guió de sempre:

callat, fugaç, mecànic.

De subsistència.

 

Després, girats d’esquena,

seguint el doble abisme

dels laterals del llit,

pensen que el sexe

és una forma d’estimar imperfecta.

O alegre, de plorar.

 

NO ATAQUIS L’ENEMIC

Castell càtar de Querbús, Occitània 

NO ATAQUIS L’ENEMIC
 
No ataquis l’enemic.
Desitja-li la més irresistible,
perversa i decadent
de les temptacions.
Aviat hi caurà,
talment l’insecte que és atret
per la passional obscenitat
del regalim de mel.
 
Tu, mentrestant,
aprèn a respirar encarat al vent.
Vincla’t davant el mur
que un dia va ser poble,
i amb l’eina del teu front
fes-te sentir la pedra.
Insisteix, ves trucant,
com qui ha de despertar una porta
aparedada o una tomba,
fins que de l’altra banda
et responguin els morts
i els expulsats.
 
No envegis el plat dolç de l’enemic.
T’ha calgut davallar a les runes
que foren paret mestra 
perquè poguessis construir,
des de la carn ferida,
una estratègia.
D’aquí vindrà que t’alçaràs
brandant la mística arma del dolor.
A cops de sang 

superaràs l’insecte.

NO TORNIS AL TEU POBLE

Pablo R. Picasso: Horta d'Ebre

  

NO TORNIS AL TEU POBLE
 
Aparta-te’n, no hi vagis,
salva’t de tornar al poble
de la infantesa.
 
La teva part se’n va anar amb tu,
una altra va morir entre els que s’hi quedaren,
la resta per a tu no va existir.
 
Però en cas que hi tornessis seduït per la veu
falsament entendrida de l’absència,
tingues present
que voldrà saquejar-te, cos endins,
allò que et vas endur.
A canvi et donarà dies d’hivern,
i gent que no coneixes,
i davant d’un mirall, la culpa.
 
Seràs un lloc,
la peça retrobada,
l’espai buidat de l’arbre
desarrelat.

 

 

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS

 

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS
 
Aquello iba de ropa y camisas colgadas,
nuestro yo en los armarios: disecciones sin sangre
proyectando las formas y furias personales.
 
Las mangas agitaban su lucha cuerpo a cuerpo,
un esfuerzo de brazos desprovistos de músculos
y de puños fingiendo el gesto de las manos.
 
Quebrantadas costuras, perchas caídas de hombros.
Botones liberados de la prisión del hilo
tendían un desierto al pie de los ojales.
 
Salieron con la soga de entrelazadas prendas,
con el espejo donde se enjuician los colores,
con la astilla que araña el tacto de la seda.
 
Alguien sacó cuchillos al ver unas tijeras.
Pero todos a un tiempo rasgaron las cortinas
para que el sol mordiera el rojo de las telas.
 
¿Quién abrió los armarios? Se abrieron desde dentro.
Y el armario más viejo del más oscuro fondo
hospedó en sus cajones harapos y sudarios.  

GOT AMB GLAÇONS

 

GOT AMB GLAÇONS
  
Seu a l’última taula.
Jo i la paret l’emmurallem.
En un got fred i generós,
el roig madur d’una beguda.  
Beu amb tímida set.
Contra el vidre repiquen els glaçons.
Estén un full en blanc
i es posa a punt l’estilogràfica.
Amb traços lents hi escriu
paraules que li costen d’arribar
perquè vénen del dubte.
Alça el got. El sosté
a l’altura dels ulls.
L’observa fixament
com si fos la mesura del seu temps.
Torna a l’escrit. El corregeix.
Quin nou sentit s’escola

per les fràgils fissures 

dels alfabets?
Insisteix. Lluita

per algun tipus de final.

Amb la punta dels dits allunya el got 

sense mirar-lo —un gest

inconscient d’ofec.

Reprèn el full a partir de l’inici,
però ara, amb avidesa, 
va ratllant les paraules fins que deixen
de mostrar el pensament.
Plega el full. El doblega
repetides vegades
i el submergeix a la beguda:
un vaixell de paper enfonsat
en xocar contra uns blocs de gel.

IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

 

  IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

    (A una fotografia de Gabriel Ferrater)

 

Darrere els enfosquits

vidres de les ulleres

tempteja l’infinit

que ha fugit de la imatge.

Dos dits de la mà esquerra

li han dut el cigarret

a trobar-se amb els llavis.

La punta encesa com

un arma al descobert

mostra la cendra nua.

Però no la veurem

al cendrer o escampada

a terra o a la roba.

Es mantindrà expectant,

perennement suspesa

dins la fotografia:

el plaer consumit

anunciant l’abisme.

 

Els qui estaven amb ell

no recorden més coses.

Ni tan sols el poeta,

passats els anys i mort,

ens hagués sabut dir

què hi feia allà assegut,

ni els versos que aquell dia

esperaven ser escrits

en un lloc entre l’ànima

i el paquet de tabac.

Tot això no importava

i no hauria afegit

res de nou a l’escena.

Només valia el símbol:

l’instant solemne en què

la cendra es disposava

a dictar profecia.