(A una fotografia de Gabriel Ferrater)
Darrere els
enfosquits
vidres de
les ulleres
tempteja l’infinit
que ha fugit
de la imatge.
Dos dits de
la mà esquerra
li han dut el
cigarret
a trobar-se
amb els llavis.
La punta encesa
com
un arma al
descobert
mostra la
cendra nua.
Però no la
veurem
al cendrer o
escampada
a terra o a
la roba.
Es mantindrà
expectant,
perennement
suspesa
dins la
fotografia:
el plaer
consumit
anunciant
l’abisme.
Els qui
estaven amb ell
no recorden més
coses.
Ni tan sols
el poeta,
passats els
anys i mort,
ens hagués
sabut dir
què hi feia
allà assegut,
ni els
versos que aquell dia
esperaven ser
escrits
en un lloc entre
l’ànima
i el paquet
de tabac.
Tot això no importava
i no hauria afegit
res de nou a
l’escena.
Només valia
el símbol:
l’instant solemne en què
la cendra es disposava
a dictar profecia.
