EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

EM VAN DIR: «DÉU ET MIRA»

 

Em van dir: «Déu et mira.»

Però mai no he sabut

des de quin cel,

des de quina muntanya,

temple, casa o finestra,

per quina escletxa de la porta,

per quin interior de mi

m’aguaita.   

 

La llum dels dies fuig

talment l’ombra minvant d’algú

—potser de Déu mateix—

girat d’esquena.

Cal que em desdigui, doncs,

per sempre més d’afigurar-lo,

car els meus ulls s’han despenjat

de l’arbre i són tan buits

com l’esberlada closca d’una ametlla.

Per això sé

que cap temps no ens espera

per a creuar-nos les mirades.

 

 

CAÏNITES

Pintura: Albert Guasch Montaner

Hi hagué un temps en què el vent movia els blats

sense degollar espigues ni roselles.

En el mar vidriat dels bassals de la pluja

fèiem navegar una barqueta de paper, 
sabent-la de tots dos,
per a tots dos, impúdics i innocents. 

Teníem una ametlla guardada sense obrir,

i un clar camí on perdre’ns, per on trobar-te jo.

Han vingut altres hores travessant camps eixorcs.

De qui serà la pluja, i el timó i la bandera?
Qui aixecarà primer des del fang el seu port?

I de qui sentirem el crit que ofegarà
l'última de les veus?

Deixem anar rancúnies tan altes com les torres,

que entinten de vinagre:

"I aquest rumb, i el teu nom marcant la proa?
Si t'esquinço les veles, sabràs què és naufragar!"

Ja no queden bassals que puguin fer d’estany.

Revé la nit perpètua

de caçadors que frisen per endur-se l’ametlla.