PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA
Una renglera de formigues.
No tenen prou destresa
per a esquivar els meus peus.
Evito trepitjar-les: salto,
m’elevo amb les sabates
plenes de pietat.
Pels vorals del camí
sento un murmuri
de diminutes veus
com si diguessin algun nom.
Fulles caigudes
contemplen l’arbre
arran de terra.
Sospiren per tornar a la branca,
ser ocell o núvol,
ressuscitar
de verda eternitat.
Però en el torn de nit
cruixen quan Déu
les trepitja descalç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada