POÈTICA
La flor i
l’arcaica roca
de l’alt
de la muntanya
existeixen
encara que ningú no les vegi.
Tot i
així, sempre hi són, no esperen afalacs.
Una planta
o una espècie,
que per inconegudes
no han
arribat a tenir nom,
conserven la
puresa de la Creació.
Això les
fa discretes, geloses del seu do.
En canvi
el nom de Déu,
absolut i precís
com un metrònom,
reforçat d’adjectius,
cos amb majúscula,
romandrà
en la mesura
que hom hi
vagi creient.
No faré poesia
de la
muntanya estèril i escapçada
que ha
anat cedint fins a rendir-se
al nivell
de l’asfalt o al buit dels soterranis.
Versos sortits
d’aquí, s’escriuen des dels ulls.
Vindrà la
poesia
de qui, amarat,
remunta cap al cim
amb les
mans enfeinades:
aigua clara
a la dreta
i un plançó
de pomer a l’esquerra.
La poesia
és arribar
a la roca,
haver
creat aquest moment.
Comença!
Escriu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada