NOMS DE LA GUERRA

 

 

NOMS DE LA GUERRA

                                                 

Qui primer mor en cada guerra

té el seu nom al costat de la notícia

i l’il·lusori honor de l’aprenent.

 

Ben aviat els noms

s’acumulen i es perden

substituïts per xifres.

Dades d’horror a pes de ferro,

com si de cop buidessin els calaixos

anònims de la mort.

 

Les pedres i els maons caiguts

diuen el nom del lloc

des d’on tornar-se a alçar.

No passa així amb els morts:

callen i es fan sentir

pel traç gruixut dels nombres

i les multiplicades sumes

en les negres pissarres de l’aranya.

 

Però l’últim que mor en cada guerra

té el seu nom al costat de l’alto el foc

i el maleït honor de fer d’epíleg.        

 

                          

UNA MENA DE BRINDIS

 

UNA MENA DE BRINDIS

 
Ens ajuntem.
Amb cert desordre alcem les copes
perquè s’expressi el vidre.
Brindem sabent que tot està brindat,
però és nou el xampany que se m’aboca
darrere d’un maldestre, brusc
i fatal moviment.
Dissimulo. Em refaig.
M’enduc als llavis la minvada copa:
gairebé el simple gest de beure.
Discretament m’eixugo els dits humits.
Les copes s’assosseguen a la taula.
M’elevo per l’espai
de les minúscules
i volàtils bombolles
que es van perdent
com els brindis d’un altre temps.

QUI MOU LA ROCA

 

 QUI MOU LA ROCA

 
La roca avisa:
cruix, s’estremeix,
es despenja del cim.
Pren força, bat l’espai, avança,
amb unglots fets d’arestes va arrancant
cabelleres de pols, la pell del meu paisatge.
 
Sóc al pendent.
Per a aturar-la no tinc braços.
Per a esquivar-la no tinc cames.
Un crit desesperat no l’atemoriria.
¿Quin refugi m’empara?
¿Resar? ¿De què serveix una pregària
si és Déu qui mou la roca,
feixuga com la volta emplomada del cel?
 
Ara que sento el pes
de l’extrema unió dels cossos,
renuncio a comprendre.
És el moment de creure i prou.
De creure? Sí, de creure.
Crec en la roca!
 

   

GOTES

                        

GOTES
 

Gotes de cera que traspuen

per l’ardent escenari del meu front.

 

Gotes medicinals als ulls

perquè torni al seu lloc la doble lluna.

 

Gotes d’amor salvatge

en l’excitat galop del balancí.

Gotes lentes que esperen

el moment d’ajuntar-se amb la nostàlgia.

 

Gotes d’ensalivats excessos

que satisfan el somni de les mosques.

 

Gotes d’internes galeries

que com un vi oxidat, jo desemboco.

 

Gotes que omplen el pou

on aprenc a nadar en nom de les pedres.

 

Gotes que el crit expulsa

més enllà de la força de les dents.

 

Gotes que duc clavades

als meus genolls de carn humiliada.

 

Gotes omnipresents,

l’expressió liquada de la por.

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

 L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

                                  (Memòries del jardí)

 

El desconsol és un paraigua

perdut en algun lloc plujós

on tothom sap de núvols i refugis.

Et mulles, t’arreceres, 

tornes a córrer xop...

Cap paraigua que passa no és el teu.

Ningú te’l trobarà

ni l’amor te’n durà un de nou.

El desconsol és un paraigua absent.                                   

 

L’espera és un paraigua obert                 

quan no arriba la pluja

i només hi entra el vent.                         

El mantens desplegat mentre desitges

que l’amor s’hi aixoplugui

—tant se val, per atzar—

de seguida que esclatin

els prodigis de l’aigua.

L’espera és un paraigua eixut.

 

L’amor és un paraigua sense obrir,

cobert per la  complicitat dels núvols.

És la pluja suau 

que deslliga els cabells

i amara els llavis folls.

És aquesta set nostra,

el deler insaciable de les fonts

que ens revénen per dins.

L’amor és un paraigua a quatre mans.

 

LLEGAT

 

LLEGAT

 

Tu vius en l’altre extrem del poble

entre cases que fan soroll de buit.

Si ajuntéssim el poble cabria en un carrer.

Tot i així no em coneixes, però el teu pare i jo

ens saludàvem si en algun lloc coincidíem.

El recordo molt bé perquè la seva imatge

proclamava el retrat del pare meu.

 

Nosaltres dos també mantenim la semblança,

com s’assemblen els fruits d’un mateix arbre,

el pinyol al pinyol

o l’ànima al seu propi buit.

 

Mira les tombes,

tan iguals i ordenades com les blanques

tecles d’un vell piano.

Els noms recorden altres noms

i les dates recorden anys perduts.

 

Forçats a ser entre nosaltres,

caldrà que ens rellevem si volem perdurar,

ni que sigui com flors tallades

vivint d’un gerro humit.

 

És un remei d’estricta subsistència:

quan jo deixi de ser qui sóc

i ton pare i el meu em confonguin amb tu,

et giraràs

i respondràs per mi cada vegada

que et cridin pel meu nom.

 

 

 

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

                          A mon pare

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT
 
Els millors contes eren les històries
que el pare es feia revenir
a la memòria.
Fins que un dia em va dir:
«Què més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»
Vaig ajudar-lo: «Explica’m coses,
encara que no siguin veritat.»
 
Mon pare va somriure
perquè només creia en certeses,
com qui sap que la terra
amarada de pluja s’endureix
si la trepitges,
i com qui mai no et parlaria
del prodigi d’algú que caminés
descalç damunt les aigües.
 
Jo vaig créixer de cop: hi ha un temps
en què els anys caben dins d’un dia.
Havia arribat l’hora
de guardar les paraules
tangibles i finites,
els fruits madurs del pare.
 
Ara que ja no hi és,
quan trepitjo en nom seu
la terra treballada, dic:
«Vine, pare, i tornem a asseure’ns,
encara que no sigui veritat.»