GELAT QUE ES VA FONENT

GELAT QUE ES VA FONENT

 

Un nen porta un gelat

mig menjat, mig

innocentment fonent-se.

                     

Com un desglaç,

escampa esquitxos

color maduixa

 

des del banc a l’arbreda;

un rastre enganxifós

embegut de seguida

 

per les soles hostils                            

de les sabates

que transiten pel parc.

 

Una dolçor

sobreviurà en la boca

de les formigues.

 

 

ANOTACIÓ EN UN DIARI

 

 ANOTACIÓ EN UN DIARI

  

Llençat a les escombraries

el diari d’algú

que el 7 d’abril de 2023

va escriure l’últim pensament:

«L’eternitat comença el dia

del primer full en blanc.»

 

I se’n va anar

lluny de totes les pàgines.

 

Per això no veurà

que sobre el blanc del seu després

s’hi va aferrar l’espessa taca

de tinta de la nit:

penetrant com un clau,

rodona com un punt final.

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

 

PANORÀMIQUES ARRAN DE TERRA

  

Una renglera de formigues.

No tenen prou destresa

per a esquivar els meus peus.

Evito trepitjar-les: salto,

m’elevo amb les sabates

plenes de pietat.

Pels vorals del camí

sento un murmuri

de diminutes veus

com si diguessin algun nom.

 

Fulles caigudes

contemplen l’arbre

arran de terra.

Sospiren per tornar a la branca,

ser ocell o núvol,

ressuscitar

de verda eternitat.

Però en el torn de nit

cruixen quan Déu

les trepitja descalç.

 

 

1937: BITLLETS DE GUERRA

 

1937: BITLLETS DE GUERRA

   

Guardo a l’armari

records, retalls,

pedres i estrats d’història.

Dins una capsa,

bitllets antics que esperen

ressuscitar.                                 

 

Però de tan antics, no saben

que ja va caure la República

i es van perdre les veus

i les mans que cercaven

l’últim racó per les butxaques,

i és sec el pa

que havien de comprar.

El seu valor té el pes

de fulles seques.

 

Sobresurt un bitllet

d’una pesseta

del trenta-set.

Perquè va néixer prematur,

és fràgil i podria

esquinçar-se pel plec

que el divideix per la meitat

com una escletxa

projectada damunt

ales de papallona.

 

No s’ha estripat.

Es manté ferm.                    

El va salvar

el segell engomat

que li sutura la ferida

al preu d’accentuar-li,

amb un anunci,

la cicatriu.

 

Duu estampada la imatge

d’una infermera atenta

al dolor d’un soldat.

I al dessota es llegeix:

«Consell de Sanitat de Guerra»,

i en demanda d’ajut:

«Compreu aquest segell».

 

DESPRÉS DE L'ENDERROC

 

DESPRÉS DE L’ENDERROC

 

Han derruït la casa del costat.

Hi queda la paret mitgera:

un descarnat i temporal tapís

fet d’espais trossejats,

pell morta de les cambres,

d’urbanes cicatrius al descobert.

 

I s’hi veu l’espectral nuesa

dels claus que sostenien els quadres i retrats,

i la grisosa traça dels capçals

que amb tanta nit van devorar l’últim coixí.

 

En l’habitació més gran, la blanca,

encara hi penja un crucifix,

com si, des de l’extrem del buit,

santifiqués aquest no-res.

 

Sota la desarmada volta de les escales,

el testimoni antic d’un calendari.

Plou, i l’aigua s’endú, trenta anys després,

d’un sol cop, tots els dies.

 

Demà hi aixecaran un altre mur,

cos contra cos, i allò que ja no era

serà i s’endurirà entre dues parets

igual que el pergamí d’un testament

que mai no es llegirà. Deu ser una cosa així

el forat negre de l’eternitat.

 

  © Imatge de Gerard Smulevich

 

EL FILL QUE NO TINDREM

Imatge de la pel·lícula L'arbre de la vida (Terrence Malick, 2011)

EL FILL QUE NO TINDREM

(Què desitjar

després de l’última oportunitat?)

 

Perquè ens il·lusiona

el fill que no tindrem,

l’imaginem feliç i maco i generós,

vingut de tu i de mi,

del temps possible,

d’abans que fóssim tan covards.

 

Lluny l’un de l’altre,

l’engendrem cada nit

reduïts a l’essència.

De seguida t’arriba: el sents,

es belluga, l’envoltes,

et ressegueix, et tiba. És ell.

 

Sap el camí, l’únic trajecte.

Pren aire, submergit

en la fecunda volta del teu ventre,

per a deixar-se anar,

sortir de cop quan el cridem

pel nom de sempre.

 

Perquè hem après a veure’l,

el rebem en el lloc

guardat dels nostres braços.

Somriu i creix i ens acompanya

fins que ens el pren dels ulls

la trencadora llum de l’alba.

 

És nostre i mai prou nostre,

tendre fruit temporal

vingut com un prodigi.

És el consol imprescindible

que ens renta les ferides

sota els llençols.

 

 

NOMS DE LA GUERRA

 

 

NOMS DE LA GUERRA

                                                 

Qui primer mor en cada guerra

té el seu nom al costat de la notícia

i l’il·lusori honor de l’aprenent.

 

Ben aviat els noms

s’acumulen i es perden

substituïts per xifres.

Dades d’horror a pes de ferro,

com si de cop buidessin els calaixos

anònims de la mort.

 

Les pedres i els maons caiguts

diuen el nom del lloc

des d’on tornar-se a alçar.

No passa així amb els morts:

callen i es fan sentir

pel traç gruixut dels nombres

i les multiplicades sumes

en les negres pissarres de l’aranya.

 

Però l’últim que mor en cada guerra

té el seu nom al costat de l’alto el foc

i el maleït honor de fer d’epíleg.