GOTES

 

GOTES

 

Gotes de quan l’esforç

m’il·lumina la pell de pergamí.

 

Gotes medicinals als ulls

perquè torni al seu lloc la doble lluna.

 

Gotes d’amor salvatge

en l’excitat galop del balancí.

 

Gotes acumulades

perquè pugui plorar per les nostàlgies.

 

Gotes pels flancs dels llavis

anunciant la llengua de les mosques.

 

Gotes d’internes galeries

que com un vi oxidat, jo desemboco.

 

Gotes que omplen el pou

on aprenc a nadar en nom de la pedra.

 

Gotes que el crit expulsa

més enllà de la força de les dents.

 

Gotes que duc clavades

als meus genolls de carn humiliada.

 

Gotes omnipresents,

l’expressió liquada de la por.

 

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

 L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

                                  (Memòries del jardí)

 

El desconsol és un paraigua

perdut en algun lloc plujós

on tothom sap de núvols i refugis.

Et mulles, t’arreceres, 

tornes a córrer xop...

Cap paraigua que passa no és el teu.

Ningú te’l trobarà

ni l’amor te’n durà un de nou.

El desconsol és un paraigua absent.                                   

 

L’espera és un paraigua obert                 

quan no arriba la pluja

i només hi entra el vent.                         

El mantens desplegat mentre desitges

que l’amor s’hi aixoplugui

—tant se val, per atzar—

de seguida que esclatin

els prodigis de l’aigua.

L’espera és un paraigua eixut.

 

L’amor és un paraigua sense obrir,

cobert per la  complicitat dels núvols.

És la pluja suau 

que deslliga els cabells

i amara els llavis folls.

És aquesta set nostra,

el deler insaciable de les fonts

que ens revénen per dins.

L’amor és un paraigua a quatre mans.

 

SI VOLEM PERDURAR

SI VOLEM PERDURAR
 
Tu vius en l’altre extrem del poble
entre cases que fan soroll de buit.
Si ajuntéssim el poble cabria en un carrer.
Tot i així no em coneixes, però el teu pare i jo
ens saludàvem si en algun lloc coincidíem.
Encara el tinc present
perquè em feia venir el retrat del meu.
 
Nosaltres dos també mantenim la semblança,
com s’assemblen els fruits d’un mateix arbre,
el pinyol al pinyol
o l’ànima al seu propi buit.
 
Mira les tombes,
tan iguals i ordenades com les blanques
tecles d’un vell piano.
Els noms recorden altres noms
i les dates recorden anys perduts.
 
Forçats a ser entre nosaltres,
caldrà que ens rellevem si volem perdurar,
almenys com flors tallades
que el temps va mantenint al fons
d’un gerro humit.
 
Serà un remei d’estricta
proximitat: quan jo deixi de ser qui sóc
i ton pare i el meu em confonguin amb tu,
tu aniràs fent, 

i et giraràs 

i respondràs cada vegada

que et cridin pel meu nom.
 

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT

                          A mon pare

ENCARA QUE NO SIGUI VERITAT
 
Els millors contes eren les històries
que el pare es feia revenir
a la memòria.
Fins que un dia em va dir:
«Què més puc explicar-te? Ja ho saps tot.»
Vaig ajudar-lo: «Explica’m coses,
encara que no siguin veritat.»
 
Mon pare va somriure
perquè només creia en certeses,
com qui sap que la terra
amarada de pluja s’endureix
si la trepitges,
i com qui mai no et parlaria
del prodigi d’algú que caminés
descalç damunt les aigües.
 
Jo vaig créixer de cop: hi ha un temps
en què els anys caben dins d’un dia.
Havia arribat l’hora
de guardar les paraules
tangibles i finites,
els fruits madurs del pare.
 
Ara que ja no hi és,
quan trepitjo en nom seu
la terra treballada, dic:
«Vine, pare, i tornem a asseure’ns,
encara que no sigui veritat.»

QUI MOU LA ROCA

 Artesonraju, Perú

QUI MOU LA ROCA
 

La roca avisa

amb un definitiu estrèpit

i es deixa anar

muntanya avall.

 

Per a aturar-la no tinc braços.

Per a esquivar-la no tinc cames.

Un crit desesperat no l’atemoriria.

Resar, ¿quina pregària faria que es complís

la meva voluntat abans que Déu la seva?

¿I quin esperançat refugi demanar-li

si jo sóc el pendent

i Ell és qui mou la roca,

feixuga com un tros de cel?

 

És temps de creure i prou.

De creure?

Sí, de creure:

Crec en la roca.

 

 

COM UN REGAL EN BLANC

Escultura: Caja vacía (Jorge Oteiza)

COM UN REGAL EN BLANC

 

(Ferit per una amant

més infidel que jo)

  

Puc ser gelós

però de cap manera un home avar.

No penso reclamar-te

el temps que et vaig donar.

Onsevulga que el tinguis

—entrecuixat, paït, amortitzat—,

te’l pots quedar. És ben teu.

Com un regal en blanc,

buit de sorpreses

i sense embolicar.

 

 

EL FILL QUE NO TINDREM

Fotograma de L’arbre de la vida  (T. Malick, 2011)

EL FILL QUE NO TINDREM

  

(Què desitjar

després de l’última oportunitat?)

 

Perquè ens il·lusiona

el fill que no tindrem,

el desitgem feliç i bell i generós,

vingut de tu i de mi, del temps possible,

abans que fóssim tan covards.

 

Sense tenir-nos,

l’engendrem cada nit

reduïts a l’essència,

i mentre va venint

li decidim el nom

que coneixem de sempre.

 

Perquè hem après a veure’l,

ens arriba i somriu,

i creix i ens acompanya,

fins que el perdem a l’alba,

en despertar.

 

És nostre i mai prou nostre,

una vida prestada,

l’evanescent consol

que ve a llepar-nos les ferides

sota els llençols.