DESPRÉS DE L'ENDERROC

 

DESPRÉS DE L’ENDERROC

 

Han derruït la casa del costat.

Hi queda la paret mitgera:

un descarnat i temporal tapís

fet d’espais trossejats,

pell morta de les cambres,

d’urbanes cicatrius al descobert.

 

I s’hi veu l’espectral nuesa

dels claus que sostenien els quadres i retrats,

i la grisosa traça dels capçals

que amb tanta nit van devorar l’últim coixí.

 

En l’habitació més gran, la blanca,

encara hi penja un crucifix,

com si, des de l’extrem del buit,

santifiqués aquest no-res.

 

Sota la desarmada volta de les escales,

el testimoni antic d’un calendari.

Plou, i l’aigua s’endú, trenta anys després,

d’un sol cop, tots els dies.

 

Demà hi aixecaran un altre mur,

cos contra cos, i allò que ja no era

serà i s’endurirà entre dues parets

igual que el pergamí d’un testament

que mai no es llegirà. Deu ser una cosa així

el forat negre de l’eternitat.

 

  © Imatge de Gerard Smulevich