DESPRÉS DE L’ENDERROC
Han derruït la casa del
costat.
Hi
queda la paret mitgera:
un descarnat i temporal
tapís
fet d’espais trossejats,
pell morta de les cambres,
d’urbanes cicatrius al
descobert.
I s’hi veu l’espectral nuesa
dels claus que sostenien els
quadres i retrats,
i la grisosa traça dels
capçals
que amb tanta nit van devorar l’últim
coixí.
En l’habitació més gran, la
blanca,
encara hi penja un crucifix,
com si, des de l’extrem del
buit,
santifiqués aquest no-res.
Sota la desarmada volta de les
escales,
el testimoni antic d’un calendari.
Plou, i l’aigua s’endú, trenta
anys després,
d’un sol cop, tots els dies.
Demà hi aixecaran un altre
mur,
cos contra cos, i allò que
ja no era
serà i s’endurirà entre dues
parets
igual que el pergamí d’un
testament
que mai no es llegirà. Deu
ser una cosa així
el forat negre de l’eternitat.
© Imatge de Gerard Smulevich
