S’han
de llegir en veu alta
els
poemes que es claven com estelles
dins
l’aire dels pulmons
i a
la carn de les ungles.
Amb
el llibre a les mans,
m’hi
capbusso i m’hi ofego,
per
tot seguit salvar-me
perquè
bec de paraules d’aigua.
En
veu alta els llegeixo
com
si hagués d’escoltar-los el poeta
assegut
a la pedra que li preserva l’ombra.
I els
dic amb un violoncel
que
em gira els fulls i m’imita la veu.
I
els dic vora una ampolla
de
vi que em fa de rellotge d’arena.
I els
callo en la pregària
perquè
no espero rebre més que versos.
Però
havent acabat,
en
el moment de tancar el llibre
un
insecte semblant a un àngel vell
es
deixa caure —és esclafat—
entre
les pàgines blanques i dures
d’un
descregut poema.
No
n’hi ha prou, a vegades, de la lletra,
i el
poeta demana altres signes:
l’empremta
de la sang,
el
ritual del sacrifici.
