La ignoraràs. Voldràs passar
de llarg
d’on sempre pots trobar-la.
Fins i tot
te’n protegiràs amb un tomb
de clau.
Sobreviurà malgrat que no la
sentis;
allò que sap ho ha après en
el silenci.
La seva veu pren forma en
altres llavis,
i espera els teus, si un dia
no ets esquerp,
tan estúpidament
impenetrable.
No tinguis por. No et farà
cap escena,
però coneix el riu i la
tragèdia
que llepen les ferides des
de dins.
Ella és l’amor, l’amant i
l’oblidada
com la flor dels camins
intransitats.
Deixa-la entrar. T’anirà desgranant
la paraula incisiva i la
callada,
i entendràs la bellesa ni
que estigui
feta d’ombres i es digui Poesia.
