Les
mans ja hi eren.
Faltava
el ganivet
per
a encarar-se al préssec.
Madur,
l’enceto.
Amb ferides
d’acer li trec la pell.
Per
la boca se’m fa
carn
dolça de la meva carn.
El
giro, el ressegueixo.
A
tallades me l’apodero
fins
que m’atura el cos
endurit
del pinyol.
Tindria el tacte
d’una pedra
excavada si no fos
perquè
del seu dedins s’aixeca un cuc
en
nom de totes
les
boques i les llengües.
Ha
començat el temps de ser visible.
Ja
hi era des d’antic,
abans
que hi entrés el ganivet, abans
que
hi baixessin les meves mans:
blanc,
discret, pacient,
encomanat
al seu designi,
premonitori
com les profecies.
Semblant
a un àngel esperant-me
a
l’extrem d’un sepulcre.
