Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ganivet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ganivet. Mostrar tots els missatges

1 de des. 2019

INTERIOR DE PRÉSSEC













Les mans ja hi eren. 
Faltava el ganivet
per a encarar-se al préssec.
Madur, l’enceto.
Amb ferides d’acer li trec la pell.
Per la boca se’m fa
carn dolça de la meva carn.
El giro, el ressegueixo.
A tallades me l’apodero
fins que m’atura el cos
endurit del pinyol.
Tindria el tacte
d’una pedra excavada si no fos
perquè del seu dedins s’aixeca un cuc
en nom de totes
les boques i les llengües.
Ha començat el temps de ser visible.

Ja hi era des d’antic,
abans que hi entrés el ganivet, abans
que hi baixessin les meves mans:
blanc, discret, pacient,
encomanat al seu designi,
premonitori com les profecies.
Semblant a un àngel esperant-me
a l’extrem d’un sepulcre.


3 de febr. 2017

ANATOMIA

 










Doneu-me un cop de mà,
esmolat i precís,
semblant al ganivet
que talla el nom del dia,
a mitjanit.

I que penetri
el fruit d’aquest poema.
Endins, fins al pinyol.

Traieu-ne la substància,
el cor,
el verb,
el símbol,
la rima agrumollada,
el sentiment
que amb un escàs lirisme
madura a les entranyes.

Sigueu benèvols
si l’esquerpa metàfora
no us traspua la pell:
a vegades la tinta 
sespesseix. 

Després,
tot destriat,
quedeu-vos amb la polpa.
A mi m’agrada més
la part dura dels versos:
allà on guerreja el corc.