25 de gen. 2015

ASSAIG DE POEMA AL BAR

El Coro, Vilafranca del Penedès





















Un bar pot fer de temple o de presó.
Escric, i no he passat de paraules perdudes.
Deixeu-men si en trobeu, mal que siguin esparses, 
mal que parlin dun plany.
El fred també s’hi esforça amb millor sort:
de blanc m’emplena el full.
Inclús aquell borratxo que intentava
trobar el portal, ja té la ruta tèrbola
que el duu cap el carrer.
Jo tinc uns mots esquerps camí d’enlloc.
Enlloc és una taula, un home sol.

Ha entrat ella. Qui és? Només li sé
l’endiumenjat trepig dels tacons alts
repicant-me damunt del cor de zenc.
Al seu pas balancegen els plecs de la faldilla.
Dels cabells en fa oratge. I s’atansa, i diries
molí de vent o ràfega furtiva.
És sensible el paper. S’aixeca, voleteja:
dins el bar és la vela hissada dun poema.
Ella, de l’aire estant l’agafa com qui toma
un ocell abatut. Amb un somrís
me’l retorna. L’ha entès sense llegir-lo;
sense existir, l’ha escrit. I fem el punt final. 



11 de gen. 2015

ÚLTIMA INNOCÈNCIA











La il·lusió és un nen que duu
un globus a la mà. Lleuger, voleia,
lligat i pres per un fil inquiet.
Amb la mirada el vetlla. Ulls enlaire,
camina, es van seguint, són l’un de l’altre.
Sembla que l’acompanyi
el més fidel ocell. 

Fins que arriba el moment de cada cosa.
Perquè a la infantesa li és de mena
tenir les mans petites i descloses,
ingènues i tendres,
i el globus se li escapa
com qui deixa anar al buit la innocència.

Jo ara tinc endurits
els braços i les mans.
Cap alenada d’aire no em sorprèn.
Puc retenir un ocell,
resguardar-me de l’aire,
però allò que volà, on va aturar-se? 



2 de gen. 2015

RENDEZ-VOUS
















Vam dir-nos en aquell
lacònic comiat:
La vida dóna voltes;
si ens sentíssim perduts,
trobem-nos a París.
'Perduts', una paraula
que no cridava a res
ni tenia el sentit
de cap inquietud.
Després, temps de silenci.
Tu oblidares l’agenda;
jo, cadascun dels trens.
París, sense nosaltres.

No sé què hagués passat
en diferent ciutat.
Per a tu, París era
el reflex de parella
trencada, amb paisatges
que mostren cicatrius
sagnants sobre el record
del que creies l’amor.
Ningú no et va posar
A París jo hi buscava
els ponts mirant el riu
oberts com ulls de dona,
l’acordió sonant
en l’escena d’uns versos,
cançons de vida en rosa,
d’amor foll i de pell, 
o la malenconia
tràgicament romàntica.

¿Ens vam equivocar
citant-nos vora el Sena?
No. París, en el fons,
l’havíem escollit
per mai més no trobar-nos:
era un adéu encobert,
del tot definitiu.
Ja no necessitàvem
res semblant a Jacques Brel.