24 de març 2014

NO M’ESPEREU (1914)













No m’espereu. Sortiu
a celebrar la pau perquè no en sabeu d’altra.
Camí de casa feu les abraçades
que us ha negat la guerra. 
Aquests anys han estat tan esquerps que potser
en el cor us revinguin batecs darma.
Des dara les proeses mereixen ser oblidades.
Sembreu sense revenja els camps que hem arrasat; 
que el sol i el blat adobin les despulles.
No em mireu. Ja no puc riure amb vosaltres:
haureu d’acontentar-vos amb les rialles velles.
No patiu pel que puguin semblar llàgrimes:
també els vidres s’entelen quan de cop
hi penetren les bales.

Marxeu. Només deixeu-me una petita escletxa,
com si tingués sentit airejar la trinxera,
i quan us vegi lluny, tan lluny que jo mateix 
em confongui amb la terra, llançaré l’últim crit. 
On vaig, els morts romanen sempre morts.
Maleïda la guerra! Què en faig daquesta pau?
Qui em retorna la vida?




11 de març 2014

BLUES DE FINAL DE COMBAT

El soldat ferit, de Marcel Janco






















Avui els bombarders han aturat
els seus tambors. Cap bala ja no esquinça
el vel impur de l’aire fumejant.
És molt dur el silenci quan se sent
amb pedres a loïda i entre ferros vençuts.
Algú diu que la guerra s’ha acabat;
ve dun cant ofegat, com de sordina.
Potser l’home menteix, potser ningú no canta,
perquè la guerra romp les melodies.
Però és ben certa aquesta pau, la meva:
particular, interna, exhalant, del color
fangós que pren la sang dels soldats abatuts.
Si abans algú cantava, que canti un blues per mi.
Sol, en l’últim combat.