NO M’ESPEREU (1914)

No m’espereu. Sortiu

a celebrar la pau perquè no en sabeu d’altra.

Camí de casa feu les abraçades

que us ha negat la guerra. 
Aquests anys han estat tan esquerps que potser

en el cor us revinguin batecs d’arma.
Des d’ara les proeses mereixen ser oblidades.

Sembreu sense revenja els camps que hem arrasat; 
que el sol i el blat adobin les despulles.

No em mireu. Ja no puc riure amb vosaltres:

haureu d’acontentar-vos amb les rialles velles.

No patiu pel que puguin semblar llàgrimes:

també els vidres s’entelen quan de cop
hi penetren les bales.

Marxeu. Només deixeu-me una petita escletxa,

com si tingués sentit airejar la trinxera,

i quan us vegi lluny, tan lluny que jo mateix 
em confongui amb la terra, llançaré l’últim crit. 

On vaig, els morts romanen sempre morts.
Maleïda la guerra! Què en faig d’aquesta pau?
Qui em retorna la vida?