TRENTA, QUARANTA ANYS

No sé quin nom

tenen aquestes coses,

de quan un dia

sobtadament et cau

com una pluja

d’estiu, el teu passat.

I entres a un núvol,

i se’t confon el temps

amb una peça

que no havies previst.

Va ser l’atzar.
Els ulls que van cridar-se.

La veu captiva
que surt de la memòria.

Va ser un espai 
endut per les cruïlles.

Trenta, quaranta?,

va dir ella, interrogant-se.

Quants anys deserts,

la nostra travessia,

em va sortir,

metafòricament.

Ella va riure;

jo vaig mirar-me els peus

per si hi portava

algun detall de sorra,

com si em calgués

una prova del temps.

I no poguérem

moure’ns d’aquell passat.

Només allò

ara podia unir-nos.

I vam entendre

que trenta, quaranta anys,

ja són motiu

per posar un to solemne 

a la nostàlgia.

Però no sé quin nom

tindran les coses,

posem per cas: tu i jo,

l’oblit, l’absència,

els nous deserts,

d’aquí a quinze,

vint anys.

MÉS ENLLÀ DE LES FLORS

Llegiràs l’epitafi:
«Un pom de flors separa
el record de l’oblit.»

Però tu no me’n portis;

mai no hauré estat aquí.

Vaig quedar-me en els versos

de l’amor que escrivírem

calladament de nit,

al lluny i a quatre mans.

I ja no en sé sortir.