No
sé quin nom
tenen
aquestes coses,
de
quan un dia
sobtadament
et cau
com
una pluja
d’estiu,
el teu passat.
I
entres a un núvol,
i
se’t confon el temps
amb
una peça
que
no havies previst.
Va
ser l’atzar.
Els ulls que van cridar-se.
Els ulls que van cridar-se.
La veu captiva
que surt de la memòria.
que surt de la memòria.
Va ser un espai
endut per les cruïlles.
Trenta, quaranta?,endut per les cruïlles.
va
dir ella, interrogant-se.
Quants anys deserts,
la nostra travessia,
em
va sortir,
metafòricament.
Ella
va riure;
jo
vaig mirar-me els peus
per
si hi portava
algun
detall de sorra,
com
si em calgués
una
prova del temps.
I
no poguérem
moure’ns
d’aquell passat.
Només
allò
ara
podia unir-nos.
I
vam entendre
que
trenta, quaranta anys,
ja
són motiu
per
posar un to solemne
a
la nostàlgia.
Però
no sé quin nom
tindran
les coses,
posem
per cas: tu i jo,
l’oblit,
l’absència,
els
nous deserts,
d’aquí
a quinze,
vint
anys.
