TOTES LES ESPELMES

 

Encara que a vegades m’hàgiu vist
entrar a l’església,
no significa que sigui creient.
He desaprès a creure
i em conformo amb ser dòcil i benèvol
perquè no se’m regiri la ira.
Així sóc, lluny del temple.
Però si hi entro, em rebel·lo
contra l’ombra que parla des de l’ombra.
I aleshores encenc
quantes espelmes trobo
sense deixar almoines ni pregàries:
és un acte de llum per a la llum.
Déu em comprèn.
Per això no m’atura, ni les bufa,
i espera que s’apaguin totes soles.

POEMA SENSE POESIA

(Fragments © A. Guasch, 2017)

Faig un poema sense poesia.

I no en tindrà. Es quedarà defora,

lluny d’aquí, en ningú, en cap lletra,

solament en les coses, les precises.

Endreço capses buides

que amb poesia no sabria omplir.

El dia és llum i duu clarors antigues.

Us puc donar matins

de dies que van ser d’ahir.

I també el meu desembre

de fred, del plor primer.

Però no em trobareu el març

perquè el vaig consumir

quan el temps no era meu,

quan nou mesos em feien un origen.

Poesia de març,

de dos, de sentiment en lluna plena.

Poesia de març,

per a arribar a paisatges de desembre.

Poesia de març,

de l’àngel que em guardava de l’abisme.

Avui només sé escriure

l’esquelet del poema

com un brancam ressec

amb estrofes i mètrica.

LA FINESTRA DEL DAVANT

L’amor s’insinuava

enfront de la finestra.

Tènue llum i trèmules

cortines burlant l’aire.
De lluny evoco un acte

de sordes simfonies

i compartits compassos,

de pauses com el vidre

de les copes alçades.

Ai quanta poesia
en els cossos i quantes
cicatrius en els versos!

Potser els mou el desig.

Potser no saben dir-se

«t’estimo, et necessito».

Potser que el sospirar

dugui miols de gat.

Potser només els quedi

suor i set, a ella i ell.

Miro per la finestra

mig oberta d’agost.

Davant de casa meva,

una mena d’amor

ficat dins una escletxa.