L’amor s’insinuava
enfront de la
finestra.
Tènue llum i
trèmules
cortines burlant l’aire.
De lluny evoco un acte
De lluny evoco un acte
de sordes simfonies
i compartits compassos,
de pauses com el vidre
de les copes
alçades.
Ai quanta poesia
en els cossos i quantes
cicatrius en els versos!
Ai quanta poesia
en els cossos i quantes
cicatrius en els versos!
Potser els mou el
desig.
Potser no saben dir-se
«t’estimo, et
necessito».
Potser que el
sospirar
dugui miols de
gat.
Potser només els
quedi
suor
i set, a ella i ell.
Miro per la
finestra
mig oberta d’agost.
Davant de casa meva,
una mena d’amor
ficat dins una
escletxa.
