24 de juny 2016

LA FINESTRA DEL DAVANT





L’amor s’insinuava
enfront de la finestra.
Tènue llum i trèmules
cortines burlant l’aire.
De lluny evoco un acte
de sordes simfonies
i compartits compassos,
de pauses com el vidre
de les copes alçades.

Ai quanta poesia
en els cossos i quantes
cicatrius en els versos!

Potser els mou el desig.
Potser no saben dir-se
«t’estimo, et necessito».
Potser que el sospirar
dugui miols de gat.
Potser només els quedi
suor i set, a ella i ell.

Miro per la finestra
mig oberta d’agost.
Davant de casa meva,
una mena d’amor
ficat dins una escletxa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada