ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.

Miro, temptejo

els moviments per arribar-hi.

L’esforç d’un peu serveix

per alliberar l’altre.

Ascendeixo tot sol

perquè la fe no admet

concessions.

Meves i prou

són l’ànsia i aquesta set.

També el goig i el temor

submergits dins la impura

voluntat que ara em mena.

Sóc una peça fràgil.

A l’últim tram

m’aturo, bec, respiro,

aixeco els ulls en la pau del replà.

I el veig de prop,

majestuós i hieràtic,

panoràmicament suprem:

pedra deïficada.

Déu és arribar a un lloc 

on les ombres acaben
totes en una.

La llum, queda al darrere.

El veritable mèrit

són les escales del camí:

dretes,

constants,

desafiants,

amb graons que no es poden esquivar,

que pugen, sempre pugen,

fins a la catedral. 

ENTRE ESPAIS DEL RECORD EM LLEVO

Records de casa gran,

de cuina fumejant.

Em revé de vegades una veu

fent-se sentir com un antic alè:

Nen, lleva’t,

ja és a punt l’esmorzar!

I de fons, el dringar d’una cullera

remenant,

preludiant la intensa

xocolata desfeta.

Sovint prenia això, oi àvia?

Què joves érem tots, oi mare?

I quant de temps teníem pel davant

abans que comencéssim a plorar-nos!

Entre espais del record em llevo. 
Baixo escales que mai 
no havia trepitjat tan a les fosques.

Ara no saben dur-me

a cap veu, ni a les mans

que paraven aquella taula.

Ajudeu-me a arribar; torneu 
a cridar-me pel nom:

d’on vinc he desaprès

a moure’m dins de casa.