24 de juny 2018

ÈPICA D’EPIGRAMA

 












L’absolut cim: un repte.
Miro, temptejo
els moviments per arribar-hi.
L’esforç d’un peu serveix
per alliberar l’altre.
Ascendeixo tot sol
perquè la fe no admet
concessions.
Meves i prou
són l’ànsia i aquesta set.
També el goig i el temor
submergits dins la impura
voluntat que ara em mena.
Sóc una peça fràgil.
A l’últim tram
m’aturo, bec, respiro,
aixeco els ulls en la pau del replà.
I el veig de prop,
majestuós i hieràtic,
panoràmicament suprem:
pedra deïficada.
Déu és arribar a un lloc 
on les ombres acaben
totes en una.
La llum, queda al darrere.
El veritable mèrit
són les escales del camí:
dretes,
constants,
desafiants,
amb graons que no es poden esquivar,
que pugen, sempre pugen,
fins a la catedral. 




Cap comentari:

Publica un comentari