ENTRE ESPAIS DEL RECORD EM LLEVO

Records de casa gran,

de cuina fumejant.

Em revé de vegades una veu

fent-se sentir com un antic alè:

Nen, lleva’t,

ja és a punt l’esmorzar!

I de fons, el dringar d’una cullera

remenant,

preludiant la intensa

xocolata desfeta.

Sovint prenia això, oi àvia?

Què joves érem tots, oi mare?

I quant de temps teníem pel davant

abans que comencéssim a plorar-nos!

Entre espais del record em llevo. 
Baixo escales que mai 
no havia trepitjat tan a les fosques.

Ara no saben dur-me

a cap veu, ni a les mans

que paraven aquella taula.

Ajudeu-me a arribar; torneu 
a cridar-me pel nom:

d’on vinc he desaprès

a moure’m dins de casa.