LLEGAT

 

LLEGAT

 

Tu vius en l’altre extrem del poble

entre cases que fan soroll de buit.

Si ajuntéssim el poble cabria en un carrer.

Tot i així no em coneixes, però el teu pare i jo

ens saludàvem si en algun lloc coincidíem.

El recordo molt bé perquè la seva imatge

proclamava el retrat del pare meu.

 

Nosaltres dos també mantenim la semblança,

com s’assemblen els fruits d’un mateix arbre,

el pinyol al pinyol

o l’ànima al seu propi buit.

 

Mira les tombes,

tan iguals i ordenades com les blanques

tecles d’un vell piano.

Els noms recorden altres noms

i les dates recorden anys perduts.

 

Forçats a ser entre nosaltres,

caldrà que ens rellevem si volem perdurar,

ni que sigui com flors tallades

vivint d’un gerro humit.

 

És un remei d’estricta subsistència:

quan jo deixi de ser qui sóc

i ton pare i el meu em confonguin amb tu,

et giraràs

i respondràs per mi cada vegada

que et cridin pel meu nom.