TRETZE VERSOS AL REPLÀ

  

TRETZE VERSOS AL REPLÀ

 

Del nostre temps d’amants conservo

el cop de porta fent de comiat,

el cinquè pis on vius

i el nombre exacte d’esglaons

que pugen cap a tu: el mapa desplegat

de l’illa del tresor.

 

Ja sé que em deixo endur

per l’hàbit de la mètrica;

al capdavall, venim de mesurar

els dies i les hores de disponible amor.

Segurament un músic

et faria estremir amb un fado.

Jo t’escric tretze versos al replà.

 

COM UN PROPÒSIT

¿Algú creu que l’ocell lliure i feréstec

té la sensació que ha volat prou?

¿O que l’ocell captiu de la terrassa,

tot i no volar, no en manté el propòsit?

També l’amor es fa aquestes preguntes.

Perquè no hi ha un model per estimar,

desconec si podríem estimar-nos

més, o acostar-nos a un encara més.

L’amor ens deixarà el regust del dubte,

un dubte que al final assumirem

a mig camí entre el convenciment

i l’ombra d’una claudicació.
Però quan amb ulls clucs revisi el mapa

d’on no he sabut volar, compartiré

l’engabiat propòsit de l’ocell. 

QUIERO VERTE DE CERCA

El petó, d'Auguste Rodin

Quiero verte de cerca,

más y más que tenerte

en un soplo del sueño.

Y que te asomes tanto

para luego, despiertos,

entrelazando cuerpos

no sepamos a lejos.

Quisiera verlo todo

más y más desde arriba,

superando los árboles,

sin llegar a ser cielo;

que no parezca el bosque

una mancha en el mapa,

la distancia en la nada.

Digamos que entre nubes,

donde los bosques tienen

la medida de un nido,

sin más, para encontrarnos.