Si existissin els àngels
compartiríem junts la ronca
veu
de tota queixa,
de tota queixa,
i cap pregària no fora inútil
ni en va el mínim esclat
d’una bombolla de sabó.
Però ningú no acut
a vetllar per les febles criatures:
l’infant que necessita ser salvat,
l’insecte aixoplugat
en el fràgil refugi d’un bri
d’herba,
el passat confinat dins la
crisàlide,
la minsa llum de la lluerna
cegada per l’embat d’un far,
l’ocell d’ales perdudes
buscant el rumb en un cel sense guia.
Només la por els separa
de la felicitat.
A la seva manera imploren
l’arribada d’algú semblant a un
àngel
que vingui a deslliurar-los.
Perquè malgrat la crosta acumulada
damunt la pell dels exterminis,
encara creuen en l’ancestral
esperança del mite.
Qui sap. Potser l’eternitat
és simplement això:
anar perpetuant antics laments,
fer camí per a un àngel
desconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada