PARÀBOLA

Hi havia una barca insegura que feia témer no suportar la càrrega que havia de transportar. Quatre remers, quatre, la volien dur a bon port. El primer reclamava més queviures per si la travessia, pel pes, es feia més lenta i llarga; el segon remer era partidari de demanar a l’armador que li apedacés la vela perquè semblés nova; el tercer remer insistia en deixar al port la càrrega innecessària per guanyar lleugeresa, sense saber si l’amo ho permetria; el quart remer, rebel·lat, refusava el port, la barca i la càrrega, encomanant-se al déu del mar perquè li beneís l’horitzó. Només un dels barquers, un, va poder assolir una nova barca a l’altra ribera.

EL FEDERALISME IMPOSSIBLE DE PASQUAL MARAGALL

Pasqual Maragall encara creu amb el federalisme per estructurar Catalunya dins l’estat espanyol. Cap dels socialistes, que jo sàpiga, ha intentat descriure què s’entén per federalisme aplicat a Espanya. Tot i que no hi combrego, faig un esforç per deduir-ne els elements necessaris i hi veig:

a) Reconeixement de sobirania per a Catalunya, doncs el regionalisme actual no permet el joc federal, i ja hem vist, després del TC, que no som cap nació als efectes jurídics. També implicaria el federalisme asimètric, tota vegada que la nostra història, cultura, llengua i personalitat ens donen una qualitat diferenciada. Tots estarem d’acord en què no podríem caure en el parany de la igualtat formal del sistema autonòmic vigent, ni posar a la nostra alçada les autonomies actuals, llevat del País Basc.

b) Decidir si l’Estat federal seria aplicable a tot el territori estatal o solament a Catalunya, és a dir, si serien dos estats federats (Espanya, amb la resta d’autonomies, i Catalunya) o més de dos (algunes o totes les altres autonomies). En aquest darrer cas, la defensa catalana dels nostres interessos es tornaria a llegir i aplicar en clau espanyola.

c) Necessitat de reformar la Constitució espanyola, i especialment el títol VIII (organització territorial de l’Estat). Per fer això caldria partir d’una majoria de les tres cinquenes parts de cadascuna de les cambres legislatives estatals (art. 167.1 CE), que inclou el Partit Popular. Per tant, una utopia.

I, suposant que això funcionés, Catalunya no deixaria de ser una nació “menor” dins un estat plurinacional, en què les relacions internacionals estarien conduïdes per l’Estat Federal. A més, s’endevina un tensa i inconciliable conflictivitat en l’exercici de les respectives competències i una tornada a l’escena del Tribunal Constitucional. No oblidem que la dependència amb Espanya –es digui estat autonòmic o es digués estat federal- augura un neguit centrípeta cap el control de les competències.

Amb aquestes premisses, ¿algú es pot creure que aquesta és la via a seguir i que té futur? Tot i que pot semblar agosarat, crec que és més fàcil obtenir la independència que el pacte federatiu. Per a la primera, cal una cohesió catalana que justifiqui i demostri a la comunitat internacional, començant per la Unió Europea, la voluntat ferma d’erigir-nos en amos del nostre destí, això és, constituir un veritable Estat català. En canvi, la lluita pel federalisme seria una qüestió interna en la qual el món en seria aliè, però de cara a Catalunya representaria un desgast, un estigma, per no arribar -en el millor dels casos- massa més lluny.

LA CONSELLERA TURA, EL REFERÈNDUM I ELS SENTIMENTS

La Montserrat Tura ha fet unes manifestacions a la Universitat Catalana d’Estiu (21/8/2010) en el sentit que per aprovar la celebració d’una consulta caldria una majoria de les dues terceres parts del Congrés dels Diputats, i que aquest fet invalida la possibilitat que el referèndum per l’autodeterminació es dugui a terme, doncs serien necessaris els vots favorables del PP. Qui promet un referèndum sense aquesta informació juga amb els sentiments dels catalans, rebla.

La consellera Tura m’ha sorprès amb les seves declaracions “oficialistes”, més pròpies dels polítics de Madrid que no pas d’una socialista a qui li diuen del sector catalanista. Això dels percentatges del Congrés ja ho sabíem, com sabem que les consultes sobre la independència dels diferents municipis de Catalunya no són oficials. Però que no sigui oficial una cosa no vol dir que no tingui valor o eficàcia. Té el mèrit de conscienciar, de fer aflorar una inquietud que semblava tabú, d’impulsar uns moviments socials que després han esdevingut partits. En definitiva, serveixen per donar canya.

També sabem que no podem modificar la Constitució nosaltres sols, com sabem que tampoc podrem pactar una sortida airosa de l’estat espanyol. Sempre que haguem de pactar voldrà dir que depenem d’un altre, i ja n’hi ha prou de dependre, especialment quan no estem cofois de qui depenem. En aquesta situació també tenim els sentiments inhibits i presos, consellera Tura, però aquests altres sentiments dels catalans no els esmenta.

La matemàtica parlamentària del Congrés dels Diputats se la podia estalviar la consellera Tura, o tal vegada, posats a fer didàctica, ens podia haver recordat que les Forces Armades tenen per missió defensar “la integritat territorial i l’ordenament constitucional”. Sempre podrà dir allò de qui avisa no és traïdor

CiU, QUE POT VENIR EL LLOP

Convergència Democràtica de Catalunya és un partit relativament jove, nascut a partir de l’assemblea de Montserrat de 1974 i constituït el 1976. No té l’antiguitat d’Unió (1931) però representa el partit cabdal del tipus de nacionalisme que predica. Al cap de quatre anys de ser fundat, assolia la màxima representació a la Generalitat. Si ho trec a col·lació és perquè no està renyit ser novell amb ser votat, i m'interessa destacar aquest fet.

Les raons per les quals es va crear CDC semblaven un tot, una màxima, l’any 1976, recent mort el dictador. Avui el seu missatge ha quedat antiquat, possiblement obsolet. Si la societat, i amb raó, ara reclama la via independentista davant la deriva del país, els estira-i-arronses del govern central i les retallades del TC, la federació Convergència i Unió té un dilema: o ampliar els seus postulats o córrer el risc de passar a la segona divisió del motor identitari de Catalunya, amb el perill que no els succeeixi com la Unión de Centro Democrático (UCD) que, tot i liderar la transició, es va desmembrar i acabà desapareixent.

CiU pot pensar que Solidaritat Catalana, Democràcia Catalana o Reagrupament solament són uns quants nouvinguts, resentits i emprenyats, massa tendres per ser una alternativa seriosa de govern. Potser sí, potser no. També Convergència era molt jove en les eleccions de 1980 i li van donar la majoria d'edat. En tot cas, jo no me la jugaria i faria un renovat discurs, sobretot si vull fer país i no simplement partit.

EL FUTURIBLE INDEPENDENTISTA DE CONVERGÈNCIA ¿UNA FUGIDA ENDAVANT?

Felip Puig ha sortit a aclarir l’habitual ambigüitat d’Artur Mas, sobre si Convergència aposta o no per la independència (TV3, 18/8/2010). Aquesta vegada el Sr. Puig s’ha mullat més, dient que sí que va cap a la independència, però pas a pas, fent-ho bé, i que cal avançar cap a estructures d’Estat propi. Per Convergència, la conscienciació política i social no és possible abans de dues legislatures, car és necessari construir unes majories que entenguin que s'ha avançar més cap a Brussel·les i Europa que no pas cap a Madrid i Espanya.

Molt bé; m’alegro de l’honestedat de la seva exposició (no sé què dirà Unió, amb qui des d’ara poden formar “l’estranya parella”), però amb tot em sembla una fugida endavant. Dues legislatures és molt de temps en política, i el concert econòmic –la nineta dels seus ulls- a l’estil dels territoris forals pot ser una utopia tal com està la situació econòmica de l’estat i la necessitat de la solidaritat catalana que té Espanya.

Tinc molta por que amb aquesta mania convergent de voler “catalanitzar Espanya”, ara vulguin fer pedagogia a fi que Espanya comprengui els motius pels quals vol sortir-ne Catalunya, per després dir-nos, d’aquí a vuit anys, que la cosa no està prou madura. Desenganyem-nos: d’aquí a dues legislatures Espanya haurà reforçat les seves estratègies, haurà radicalitzat el seu discurs, perquè no puguem avançar cap a estructures d’Estat propi, com diu el Sr. Puig. I un últim retret al Sr. Puig: ¿no estarà pas pensant -encara- en un estat plurinacional, federal o confederal?

No n'hi ha prou amb el que diguin els dirigents de Convergència a les entrevistes, ho ha dir el programa electoral. El que no sigui així és fer volar coloms, és fum. Solament podrem exigir determinat comportament a un partit si forma part del que ha promès que faria: és la conjunció del seu ideari i el meu vot, una mena de contracte polític.

No sóc pas persona d’aventures arriscades, ni de declarar l’Estat català el proper Nadal, però entenc que Convergència s’ha d’adaptar a la nova situació, amb l’agilitat, la visió i la perspectiva que li reclamen els nous temps, sense donar més llargues ni fer declaracions de doble lectura. No ha d’anar a remolc de la societat sinó que hauria de ser un dels seus motors abans que el catalanisme quedi descafeïnat. Contràriament, Convergència perdrà vots davant dels que prefereixen un cafè exprés.

¿QUÈ SIGNIFICA AUTODETERMINACIÓ PER A UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA?

La número dos de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya, Joana Ortega, en declaracions a La Vanguardia (14/8/2010) declara que ella no és independentista i que el seu partit (Unió) tampoc; i rebla que Convergència i Unió no és independentista, en absolut.

Aquí hi ha dos problemes de primer ordre. Primer, que parla en nom d’Unió però també implica Convergència, i esmena la plana a Artur Mas, qui tot i la seva acostumada ambigüitat, ha manifestat recentment que el dret a decidir no té límits. Doncs sí que en té, de límits, segons Joana Ortega, ja que si no és independentista, el seu dret a decidir és escàs: o continuar amb la via unionista i regionalista actual –i que, per tant, no cal decidir-la-, o emprendre la via de reconeixement plurinacional ja desmantellada pel Tribunal Constitucional. Si descarta la independència, no té més opcions.

El segon problema procedeix dels propis estatuts d’Unió de l’any 2005. En aquests estatuts es reconeix com un dels objectius “l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles”. Tot molt ampul·lós, però ¿què vol dir autodeterminació en el moment actual, quan ja no som jurídicament una nació? ¿És seguir pensant en un estat, federal o confederal, que necessitaria de l’acord –impossible- amb Espanya?

Digui’m, Sra. Ortega, perquè s’entesta a tornar a veure una pel·lícula quan ja sap que l’assassí és el majordom. En aquest cas, l’autodeterminació més sensata és sortir del cine per tal de no repetir la sessió. I pensi que molts electors, a l’hora de les eleccions, canviaran de taquilla perquè ja sabran per on va la seva pel·lícula.

EL GRAN MATX: PARTITS NOUS VS. PARTITS TRADICIONALS

Conquerir el vot dels electors és una gran tasca en una societat desmotivada com la nostra. I encara ho és més per als nous partits que vulguin irrompre en l’escena política catalana, ja que tenen dos reptes afegits: Fer-se visibles i seduir; començar a aparèixer en les enquestes sobre intenció de vot.

Els partits de sempre o tradicionals, enfront de les noves formacions, tenen la feina avançada. Tothom sap que existeixen i ja tenen uns votants històrics. Només els cal desacreditar al contrari per captar el vot, i de raons segur que no els en falten. En canvi, els partits i moviments emergents (Democràcia Catalana, Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament) han d’aflorar a l’opinió pública, han de fer la seva particular primavera. És com si volguéssim que es vengués una fruita que mai no ha estat present en el mercat: ¿com sabrem que és bona? I més encara: ¿qui abandonarà una fruita coneguda per una de nova que mai no ha tastat?

Considero que els partits nous han de realitzar una especial labor de promoció, una molt estudiada pedagogia, amb un programa eficaç i creïble que contesti a la pregunta d’avui d’independència i demà què? Per a aquest "demà" -que no pot ser un salt al buit-, cal edificar una força d’estat, i quan dic, d’estat, em refereixo a tenir la necessària capacitat i responsabilitat per assolir un veritable Estat català. Mentrestant no arribi aquest moment, aquests partits hauran de participar en els afers del país encara incardinat dins l'estructura espanyola; nogensmenys, la preparació per a una política d'estat serà la millor credencial perquè se sàpiga resoldre la transició del binomi Catalunya-Espanya.

Els partits independentistes tenen a favor el clamor de la manifestació del 10J per captar el sentiment orfe i desencisat de molts catalans, però alhora el colossal treball de saber convèncer i bastir un futur diferent. I de saber-lo consolidar.

QUÈ SÓC ¿SOBIRANISTA O INDEPENDENTISTA?

Sovint s’utilitzen els termes sobiranista i independentista com a sinònims. Considero que cal  clarificar aquests conceptes a fi d’emprar el que més convingui.

El terme sobiranisme es refereix a ostentar el màxim poder, de manera que aquest poder sigui sobirà, és a dir, el superior, el més alt, el de més amunt, el que no està sotmès a ningú. Per això, en la doctrina democràtica es diu que la sobirania nacional resideix en el poble, en el nostre cas el poble espanyol per imperatiu constitucional. Mentre el poble català no tingui sobirania pròpia, diferenciada del poble espanyol, Catalunya no serà sobirana i, en conseqüència, estarà mancada de qualitats estatals. Ara bé, tenir sobirania no és sinònim de tenir Estat propi amb representació exterior o internacional, ja que permet formes de compartir un mateix estat com ara l’Estat federal (un únic estat format de diferents nacions, sense dret a secessió) o bé l’Estat confederal (associació lliure d’estats sobirans, però amb una sola representació internacional).

Per tant, ser sobiranista significa voler el poder més alt per a la pròpia nació, però no necessàriament comporta esdevenir un estat sobirà independent ni, evidentment, ser subjecte del dret internacional. Sinó fixem-nos en els socialistes catalans, gens sospitosos de desafiament de l’statu quo, que inclús arriben a predicar la fórmula federalista i plurinacional, però sense que es reconeguin sobiranistes. La seva és la més baixa de les aspiracions: nació sense estat i sense sobirania.

En canvi, ser independentista es refereix a la voluntat de separar-se de l’estat d’origen i comporta una secessió per tal de crear una entitat nova. Implica, doncs, un trencament polític amb l’estat de procedència. Aquesta ruptura pot ser més o menys traumàtica segons la cuirassa constitucional i les possibilitats d’un pacte airós. En defecte de tot això, l’independentisme aboca cap a l’exercici de la declaració unilateral d’independència, per al reconeixement de la qual és necessària una pedagogia prèvia de conscienciació internacional.

En definitiva, el sobiranisme és l’aspiració per a assolir el poder superior o més alt, amb o sense estat diferenciat. El sobiranisme sense estat és una qüestió de dret estatal intern. En canvi l’independentisme pretén que aquest poder sobirà s’exerceixi des d’un Estat propi per la via de la secessió amb l’estat de procedència, i internacionalitza l'afer si falta la sortida pactada.

Que cadascú esculli el terme d’acord amb l’abast de les seves fites i pretensions: no ens confonguem entre nosaltres mateixos.

JOAN LAPORTA, EL ROL DE LA POLÍTICA D'ESTAT

Joan Laporta ha creat el partit Democràcia Catalana. Alguns en diuen pestes del Sr. Laporta, titllant-lo entre altres coses d’arrogant i pretensiós. No diré pas que no tingui tics de tot això, però també té la força, la trempera i el missatge clar que no tenen els líders dels partits parlamentaris.

Només cal veure com el Sr. Artur Mas és una modernització de la Lliga Regionalista i etern recolzador del govern espanyol de torn, i com el Sr. Duran i Lleida és el rellogat del Sr. Mas. Observem com el Sr. Montilla actua de delegat a Catalunya del PSOE, amb una de freda i una de calenta per acontentar l’àrea metropolitana i els catalanistes. I què dir del Sr. Puigcercós, l’àngel exterminador d’un partit que en cada bogada perd llençols i que ara acosta la sardina a la seva brasa; sense deixar de banda el Sr. Joan Herrera, convençut abanderat de comunistes reciclats i d’ecologistes sense pal de paller. Els altres partits me’ls salto, per raons òbvies.

Més enllà dels partits esmentats, hi ha una població desorientada que surt al carrer clamant per la independència, que promou referèndums locals, que es declara desafecta dels polítics, que no dóna per bo l’Estatut resultant, que es declara insubmisa constitucional. Sí que part d’aquesta gent vota els partits tradicionals, i val a dir que hi ha partits que promouen o no s’oposen a aquests moviments, però molta més gent no troba cap llista adequada per votar, i opta per inhibir-se el dia de les eleccions, tot i manifestar i exercir la seva catalanitat.

Aquestes darreres persones són les que si algú les sap encarrilar –i no pas confondre en una lluita intestina entre sobiranistes- poden capgirar l’actual distribució parlamentària. Aquest és l’espai de Joan Laporta, en qui espero que hi puguin confluir les altres plataformes independentistes, com ara Reagrupament. Calen noves persones per a nous reptes, persones amb carisma, sagacitat, habilitat i persistència. De moment valoro Joan Laporta com el més idoni i m'alegro de la seva incorporació a la política i de l'ideari sense reserves.

Fer política dirigida a la construcció d’un Estat no és qualsevol cosa: no té res a veure amb la política regionalista d’estira-i-arronsa amb Madrid, ni amb el folklorisme, ni tampoc amb els grups que de l’independentisme en fan bandera antisistema. Tothom és necessari en aquesta via, però amb visió col·lectiva de nous horitzons. No es tracta d’anar contra ningú sinó d'anar a favor nostre en aquesta transició.

10 MANAMENTS

Dedicat als mandataris municipals que es rabegen en populistes declaracions institucionals i s’autoanomenen demòcrates de casta, però que en la pràctica governen despòticament. A tots ells, els prescric aquest decàleg.

1. Fomentaràs la participació ciutadana i la transparència sobre totes les coses.
2. No pronunciaràs el nom de la Democràcia en va.
3. Resoldràs les peticions dels ciutadans en els terminis legals.
4. Seràs just i equànime en els teus actes.
5. No provocaràs greuges ni tensions veïnals.
6. No faràs pactes amb desviació de poder.
7. No entorpiràs el control dels comptes municipals.
8. No t’atribuiràs mèrits grandiloqüents o d’autocomplaença.
9. No consentiràs deliris ni idees excloents.
10. No desitjaràs un mandat vitalici.