TOTES LES ESPELMES

 

Encara que a vegades m’hàgiu vist
entrar a l’església,
no significa que sigui creient.
He desaprès a creure
i em conformo amb ser dòcil i benèvol
perquè no se’m regiri la ira.
Així sóc, lluny del temple.
Però si hi entro, em rebel·lo
contra l’ombra que parla des de l’ombra.
I aleshores encenc
quantes espelmes trobo
sense deixar almoines ni pregàries:
és un acte de llum per a la llum.
Déu em comprèn.
Per això no m’atura, ni les bufa,
i espera que s’apaguin totes soles.

INTERIOR DE PRÉSSEC

Les mans ja hi eren. 

Faltava el ganivet

per a encarar-se al préssec.

Madur, l’enceto.

Amb ferides d’acer li trec la pell.

Per la boca se’m fa

carn dolça de la meva carn.

El giro, el ressegueixo.

A tallades me l’apodero

fins que m’atura el cos

endurit del pinyol.

Tindria el tacte

d’una pedra excavada si no fos

perquè del seu dedins s’aixeca un cuc

en nom de totes

les boques i les llengües.

Ha començat el temps de ser visible.

Ja hi era des d’antic,

abans que hi entrés el ganivet, abans

que hi baixessin les meves mans:

blanc, discret, pacient,

encomanat al seu designi,

premonitori com les profecies.

Semblant a un àngel esperant-me

a l’extrem d’un sepulcre.