CARTELL

És dilluns 29 de novembre. Observo el cartell de José Montilla que penja del fanal. Conserva el somriure de qui no sap el resultat de les eleccions i la pròpia decisió política.

El cartell avui em sembla cruel i l'expressió estèril: amb un retolador li actualitzo el semblant, i m’ho agraeix.

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.

TABERNACLE

Un dia marques una línia al terra. Penses
que allò serà la fita de l’espai i el teu cercle.
T’hi fas un tabernacle, al solell i a recer
de tots els mals. Estimes cada punt del paisatge
i t’hi sents estimat, car és el sentinella
dels camins sinuosos, dels indrets, dels racons
eixuts de la innocència.
Fins que veus que ha fugit
l’àngel que coronava el verd de les capçades,
que l’olor de la vinya s’ha clos al cementiri
i el record infantil és feble a la memòria.

I esdevinc foraster pels vells carrers de sempre,
que van d’un trist silenci a la bàrbara histèria
de les bandades pàries. Un present vaporós
m'entela la mirada.
No sé si rebel·lar-me
contra el temps, contra mi, o tal vegada prendre
el bastó i fer el camí que duu a l’altra ribera.
Em despullo, seguint el rastre d’un cometa:
no hi ha terra promesa; en tinc prou amb la fe
d’unes pàgines verges.
S’ensorra el tabernacle
mentre Saturn intenta devorar l’últim fill.

SI CATALUNYA ESDEVÉ ESTAT...

Si Catalunya esdevé Estat...

1. Tindrem Constitució i no Estatut.
2. No caldrà que els meus fills hagin de ser independentistes.
3. Seré català, sense haver de reivindincar que sóc catalanista.
4. Es preservarà la identitat de Catalunya, la seva llengua, el seu dret, els seus costums; les maneres catalanes d’entendre la vida, la societat, la feina i l’empresa.
5. El nostre país serà subjecte de dret internacional.
6. Tindrem veu directa a Europa i al món.
7. Podrem realitzar polítiques constructives i de progrés a partir d’una nova era, que serà pròpia, sense justificar-nos, sense haver de perdre temps en la defensa de greuges.
8. La renda per càpita serà en funció del nostre esforç i no del desequilibri d’altres.
9. No em flagel·laré cada dia amb recursos i sentències que afecten l’essència nacional catalana.
10. No hi haurà una dreta que enyori els Reis Catòlics, ni una esquerra que es degui a Espanya.
11. No tindrem rei ni família reial.
12. Madrid serà simplement una magnífica ciutat.

EL VOT DEL MAR ROIG

Anar a votar et costa. Potser ets d’aquells indiferents que, tot i residir a Catalunya, consideres que el país on vius i t’acull és una territori estrany, i que anar a votar a les eleccions del Parlament és feina dels oriünds, vull dir dels catalans de tota la vida.

Potser tens mandra, tal vegada desil·lusió, i prefereixes quedar-te a casa com si res no passés. Fent un esforç, t’hi obligues i et convences que has d’exercir un dret que no tindries en una dictadura. A qui votaré?, penses; i trobes tremendament difícil elegir a qui et representarà -vulguis o no- durant els següents quatre anys.

En canvi, res d'això no passa si estàs afiliat a un partit. Ja n’estàs prou, de convençut. En realitat, ni t’interessa saber el programa del teu partit, doncs exerceixes un acte de confiança i de cega fe, de la mateixa manera que renuncies a recriminar el seu líder que és el teu, en una mena d’amor incondicional.

Si ets un votant habitual dels partits clàssics, aquells que estan al Parlament des del primer dia, l’escolliràs en funció de com estiguis alliçonat en la dialèctica dretes i esquerres o altres subespècies. Et penses que sabràs a qui votar perquè has pujat basant-te en uns patrons teòrics i esquemàtics, encara que comences a intuir que la política estatal cada vegada està més condicionada i intervinguda per la Unió Europea i per l’economia internacional. És possible que des d'un temps no entenguis ni les vagues dels sindicats contra el govern socialista, ni certs pactes de govern entre les dretes i les esquerres que mai de la vida no t'hauries imaginat, ni comprenguis perquè els partits nacionalistes catalans enlloc de ser sobiranistes esdevenen pidolaires d'una altra nació que els mena. Arribat a aquest punt, algun dia se’t farà del tot la llum i cauràs del cavall com Saule de Tars abans de dir-se Pau.

Veus que s’acosten les eleccions catalanes. No et pots estar de dir que el problema principal és la recuperació econòmica i que la qüestió de la independència és una dèria dels radicals i sobrevinguts. Però és ben cert que si Catalunya tingués representativitat i competència per decidir en tots els nivells de les necessitats del país, es podria millorar la situació territorial i pròpia. Si t’ho plantegessis –i algú amb prou capacitació comandés el traspàs, el creuament del nostre particular Mar Roig- possiblement tindries renovades aspiracions.

Llavors, si consideres que alguna cosa necessàriament ha de canviar, perquè vols que Catalunya aconsegueixi l’status que es mereix, la dignitat que se li nega, els recursos que se li escapen, segurament faràs mans i mànigues perquè s’emancipi de l’estat espanyol. Per tot això, deixaràs la mandra i els dubtes i votaràs a favor que Catalunya assoleixi la majoria d’edat.

PAPA DE POSTAL

El Papa de Roma és la màxima autoritat de l’Església catòlica. El seu ministeri, més enllà de la celebració de les litúrgies i dels protocols vaticans, li exigeix, de tant en tant, realitzar viatges per contactar amb els fidels d’arreu del món, establir una relació entre pastor i ramat, en el bon sentit de la paraula.

Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.

Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.

EL PROBLEMA DE LA NEGOCIACIÓ ÉS LA CONTRAPART

Estats federals com Bèlgica i el Canadà ja saben que hi ha més d’una identitat nacional dins el respectiu estat. No discuteixen pas, internament, sobre l’existència o pervivència de les comunitats flamenca a Bèlgica o francòfona al Quebec. De manera semblant succeeix amb Escòcia, unida amb Anglaterra fa tres segles per un pacte, tot retenint prerrogatives i un fort component competencial. Tindran, amb el govern central, els seus polsos polítics tota vegada que comparteixen un estat comú, però ja no és una qüestió identitària com la catalana, on nosaltres constantment hem de repetir ‘qui som’ per escoltar -encara- que ‘no som qui volem ser’.

Aquests països, que no són el nostre, tenen ben assumit que degut als seus orígens, evolució i composició de la societat, cada territori té els seus trets diferencials, el seu rol. Tothom sap qui és i, en la diversitat, es respecten o han après a respectar-se. Això no treu que aquestes federacions en tinguin prou amb l’estatus actual. Són força rellevants els moviments i partits que volen assolir un nivell superior de sobiranisme. En el cas del Canadà, el partit nacionalista quebequès inclús ha promogut dos referèndums per constituir-se en estat independent que no van obtenir majoria, si bé ha estat l’eina per aconseguir més autonomia dins l’estat, sense renunciar a l’exercici de noves consultes.

Catalunya ostenta mèrits propis de caràcter històric, ideològic, cultural, jurídic, capacitació i vocació de futur, tant o més que els països que he citat. ¿Què té Catalunya, doncs, perquè avui encara hagi de lluitar per sobreviure, per no ser aniquilada col·lectivament, lingüísticament i fiscalment? El problema el tenim en la contrapart. Una contrapart que és una Espanya centrípeta, tancada en si mateixa, torera, africanista més que europea, de l’imperi extint i de l’àguila imperial, del “háblame en cristiano” pensant que Jesús era de Valladolid. Una Espanya uniformista, enemiga de la diversitat; una Espanya rància i banal que ja indignava al poeta Antonio Machado.

L’independentisme haurà de lluitar no per convèncer sobre el dret de Catalunya a ser un Estat, a emancipar-se, sinó contra la intransigència de l’Espanya més nacionalment espanyola i que mai no tolerarà la nostra majoria d’edat. L’oposició pot ser ferotge. Flandes, Escòcia o el Canadà tenen diferents contraparts en la negociació, sortosament. La particular situació catalana ens porta a plantejar-nos ¿hi ha d’haver negociació o cal emprar fórmules més expeditives?