Tragina la
formiga un gra de blat
i a un déu dóna
les gràcies, benaurat l’aliment.
Perquè vénen
de mi la sembra i la collita,
em fa el déu
de l’espiga en l’univers del niu.
Però també
sóc qui trepitja
la flor, la
pedra, el niu, l’insecte,
la
indiferent sabata anorreant el camp.
I amb això
algú creu que pugui ser-li sagrat?
Quan no
quedin formigues, encara que jo visqui,
una mena de
déu, conreador i salvatge,
amb elles
haurà mort.
No sóc sinó en la veu que porta el gra.
No sóc sinó en la veu que porta el gra.
