DESPRÉS DEL SETÈ DIA

Detall de la Porta del Paradís, de L. Ghiberti. Florència

 

Després del setè dia,
en el primer dilluns del Gènesis,
s’adonà el Creador que alguna cosa
no havia anat prou bé.
Però ja estava fet,
i el defecte va ser atribuït a l’obra,
no pas al seu autor.

I així anem succeint-nos
sense heretar records del jardí de l’Edèn.
Només ens transmetem la pols
de la fugida a les sandàlies.
Sempre hem tingut present el final de la història
i n’assumim el fons, castigats per la lletra.

Com si es tractés d’una novel·la negra,
de la sang va sortir-ne un bon relat.
En un mirall esmicolat
s’hi miren les mil cares de Caïm.
Qui no s’hi vegi,
o és un anyell o és un enigma.

GÈNESIS

No vull saber la història. Deixeu-me 

que cregui en les metàfores; sé almenys 

que elles busquen el símbol i no pas

la veritat. Al peix no li demanis

que entengui el fons del mar des de l’aquari.

Per això puc escriure que mon pare

hagués pogut ser aquell incipient

i dòcil Abel si no fos perquè

va morir d’un cop sec damunt de l’herba

abans de tenir fills, de procrear.

Caient, vam caure tots; així venim

de l’estirp maleïda de Caín.

Cap altra ficció du de tan lluny

l’essència cruel de la tragèdia.

Se’m fa present la veu de Qui no hi és

interrogant-lo: «On és el teu germà?»

I Caín improvisa una mentida

de sang dissimulada i circumloqui:

«Mon germà? No en sóc pas el guardià!»

Com tot relat amb crim arriba el càstig;

el seu, obrir camins per on el llop

hi temeria entrar. I va plorar

més per ser desterrat que per la culpa.

Potser mai no habità a l’est de l’Edèn,

però ja ens és indiferent. ¿Qui pot

assegurar una terra, qui sabrà

retenir el nom de cadascun dels passos?

Fugitius, no plantem, només collim

d’amagat i a la nit, arrossegant

l’estigma de les pedres entre els dits.

Molt abans de nosaltres, la metàfora

assajava la història. En cada

camp eixorc trobarem un germà mort.