No
vull saber la història. Deixeu-me
que cregui en les metàfores; sé
almenys
que elles busquen el símbol i no pas
la veritat. Al peix no li demanis
que entengui el fons del mar des de
l’aquari.
Per això puc escriure que mon pare
hagués pogut ser aquell incipient
i dòcil Abel si no fos perquè
va morir d’un cop sec damunt de l’herba
abans de tenir fills, de procrear.
Caient, vam caure tots; així venim
de l’estirp maleïda de Caín.
Cap altra ficció du de tan lluny
l’essència cruel de la tragèdia.
Se’m fa present la veu de Qui no hi és
interrogant-lo: «On és el teu germà?»
I Caín improvisa una mentida
de sang dissimulada i circumloqui:
«Mon germà? No en sóc pas el guardià!»
Com tot relat amb crim arriba el
càstig;
el seu, obrir camins per on el llop
hi temeria entrar. I va plorar
més per ser desterrat que per la culpa.
Potser mai no habità a l’est de l’Edèn,
però ja ens és indiferent. ¿Qui pot
assegurar una terra, qui sabrà
retenir el nom de cadascun dels passos?
Fugitius, no plantem, només collim
d’amagat i a la nit, arrossegant
l’estigma de les pedres entre els dits.
Molt abans de nosaltres, la metàfora
assajava la història. En cada
camp
eixorc trobarem un germà mort.
