GÈNESIS

No vull saber la història. Deixeu-me 

que cregui en les metàfores; sé almenys 

que elles busquen el símbol i no pas

la veritat. Al peix no li demanis

que entengui el fons del mar des de l’aquari.

Per això puc escriure que mon pare

hagués pogut ser aquell incipient

i dòcil Abel si no fos perquè

va morir d’un cop sec damunt de l’herba

abans de tenir fills, de procrear.

Caient, vam caure tots; així venim

de l’estirp maleïda de Caín.

Cap altra ficció du de tan lluny

l’essència cruel de la tragèdia.

Se’m fa present la veu de Qui no hi és

interrogant-lo: «On és el teu germà?»

I Caín improvisa una mentida

de sang dissimulada i circumloqui:

«Mon germà? No en sóc pas el guardià!»

Com tot relat amb crim arriba el càstig;

el seu, obrir camins per on el llop

hi temeria entrar. I va plorar

més per ser desterrat que per la culpa.

Potser mai no habità a l’est de l’Edèn,

però ja ens és indiferent. ¿Qui pot

assegurar una terra, qui sabrà

retenir el nom de cadascun dels passos?

Fugitius, no plantem, només collim

d’amagat i a la nit, arrossegant

l’estigma de les pedres entre els dits.

Molt abans de nosaltres, la metàfora

assajava la història. En cada

camp eixorc trobarem un germà mort.