27 de gen. 2017

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

 















L’espera és un paraigua obert                  
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.                          
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.                                      
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.                             
El desconsol és un paraigua nu.                                     

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.




21 de gen. 2017

METÀFORA ÍNFIMA













Tragina la formiga un gra de blat
i a un déu dóna les gràcies, benaurat l’aliment.
Perquè vénen de mi la sembra i la collita,
em fa el déu de l’espiga en l’univers del niu.
Però també sóc qui trepitja
la flor, la pedra, el niu, l’insecte,
la indiferent sabata anorreant el camp.
I amb això algú creu que pugui ser-li sagrat?

Quan no quedin formigues, encara que jo visqui,
una mena de déu, conreador i salvatge,
amb elles haurà mort.
No sóc sinó en la veu que porta el gra.