24 de jul. 2016

QUI PODRÀ CONVÈNCER-ME?












He vist un plor, una pedra dins la boca,
la set entre les dents, un crim impune,
l’oració que mai no va ser recollida,
i em demaneu que canti salms,
i begui dels proverbis
i entengui profecies?

Una llunyana veu em crida
perduda en la insistència de l’eco.
Però els ecos són despulles
de veritats com veles
esquinçades pel vent
i que ja no permeten navegar.
Jo ara no sé escoltar ni creure
altra cosa que la projecció
d’una mà generosament oberta.
La fe em cabria dins del puny.

Llibres antics, digueu-me:
darrere del mirall —la cara opaca—
on la imatge d’ahir m’aguaita,
i darrere la tinta de les lletres,
qui s’hi amaga?, qui em parla?,
qui podrà convèncer-me?



10 de jul. 2016

NOCTURN PER A ESTÀTUES

 
















Si tingués els teus peus
ballaria de puntes.
Si em deixessis el cos
mouria la cintura.
Si arribés als teus braços,
seria d’ales pures.

Oh dona, tota tu esculpida,
setinada i polida
com l’espatlla d’un riu.
Conserves la bellesa i l’atribut,
el pedestal i el somni sostingut.
Jo tinc la traça dura de la pedra
que mai no ha verdejat el cor de l’herba.
I aquella heura que mor en el teu nu
perquè hi pugi l’aranya dels meus ulls.

Jo tinc el tors vençut i la faç pàl·lida,
renúncies de sang impenetrable.
Del buit em salva una columna blanca
plantada a les entranyes.

Enlaira’m pel teu pit cap a la boca
per trencar el mineral silenci.
En un plec de la falda estèril
deixaré caure una llavor de poma.

Evocarem nocturns 
seguint el teu compàs.
No esperis altra música,
no ens vindrà cap més ball:
un assaig de solista
i dues veritats.

Ara pren-me i ballem,
enduts pel vent robat del moviment.

Abraça’m i aturem la nit;
que el pèndol calli al ritme d’un desig.

Envolta’m i no paris de dansar
fins que a l’alba et revingui el mar descalç.

Pels miracles del marbre,
quina cintura freda, les estàtues!