NOCTURN PER A ESTÀTUES

 

Si tingués els teus peus

ballaria de puntes.

Si em deixessis el cos

mouria la cintura.

Si arribés als teus braços,

seria d’ales pures.

Oh dona, tota tu esculpida,

setinada i polida

com l’espatlla d’un riu.

Conserves la bellesa i l’atribut,

el pedestal i el somni sostingut.

Jo tinc la traça dura de la pedra

que mai no ha verdejat el cor de l’herba.

I aquella heura que mor en el teu nu

perquè hi pugi l’aranya dels meus ulls.

Jo tinc el tors vençut i la faç pàl·lida,

renúncies de sang impenetrable.

Del buit em salva una columna blanca

plantada a les entranyes.

Enlaira’m pel teu pit cap a la boca

per trencar el mineral silenci.

En un plec de la falda estèril

deixaré caure una llavor de poma.

Evocarem nocturns 

seguint el teu compàs.

No esperis altra música,

no ens vindrà cap més ball:

un assaig de solista

i dues veritats.

Ara pren-me i ballem,

enduts pel vent robat del moviment.

Abraça’m i aturem la nit;

que el pèndol calli al ritme d’un desig.

Envolta’m i no paris de dansar

fins que a l’alba et revingui el mar descalç.

Pels miracles del marbre,

quina cintura freda, les estàtues!