DIREU DE LA POESIA

Direu que fer poemes no és res més

que la banal quimera

nascuda d’un mateix,

d’un interior ocult que aflora 
com un antic naufragi
a l’illa inaccessible 
on bastim soliloquis.

Direu que és anacrònica, 
una veu irreal, la poesia;
que la vida engoleix

impassiblement la conjunció 
serpentejant dels versos,

i les camaleòniques paraules

dites sense dir, enteses

sense haver-se dit prou.

Però us puc afirmar

que després de les màquines,

superades les tècniques 
i les creacions,

més enllà d’axiomes i ciències,

de monòlits i estàtues, 
d’interrogants que furguen entre els dogmes, 

passat el temps de quan tot s’hagi fos,  

una llum revindrà, d’on sigui,

i un desig de percebre, 
d’explicar i de sentir.

Aleshores diran que ve d’aquí

la mística del que en dic poesia.