I
—On guardes l’ànima,
oh terra eixuta, òrfena
de fulles verdes?
—És a dins de qui em vessa,
en la pols, una llàgrima.
II
Va despullar-se
de les filosofies.
Ja nu, sentia
el cruixit de l’ossada
per les runes de l’ànima.
III
III
Va vendre l’ànima
pel preu del goig d’un dia
interminable.
En morir li trobaren
l’eternitat minvada.
IV
La consciència
em feia d’adversari,
però era l’ànima
qui en el somni ens vencia;
després no despertàvem.
V
Si esdevinc ànima,
que l’eternitat trenqui
el seu rellotge.
Deixeu-m’hi endur les hores,
el temps de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada