20 d’ag. 2012

FEINES DE TRANSICIÓ NACIONAL

En vigílies de la transició nacional...

...Si jo sabés idiomes, informaria en totes les llengües la situació d'opressió fiscal i nacional de Catalunya. Cal que la comunitat internacional ens comprengui, esperi i ben rebi quan arribi la secessió. 

Si jo fos informàtic, prepararia el software perquè els catalans poguessin pagar a l'Agència Tributària de Catalunya, per possibilitar la insubmissió fiscal. La sobirania fiscal és la millor eina per controlar l'economia del dia després. Per què un pacte fiscal si podem tenir hisenda pròpia per via directa?

Si jo fos un líder, promouria la independència, amb un full de ruta de la transició, clar i català, sense haver de recórrer al diccionari per interpretar l'ideari. 

Si jo fos polític, formaria una taula d'unitat nacional sobiranista i transversal. (Per què la CUP sempre va per lliure?)

Si jo fos estatista, formaria un Govern a l'ombra, amb estructures d'Estat. Al delegat del govern de Madrid l'anomenaria ambaixador

Si jo fos legislador, formaria els ponents per a la redacció de la Constitució catalana i la legislació del nou Estat. La majoria de normes legals actuals són comunes a l'estat espanyol i, per exemple, la Llei d'expropiació forçosa és de 1954, signada per Franco.

Però com que no sóc ningú d’aquests, considero que molts podríem ajudar-los a fer-ho possible. És la feina post manifestació de l'Onze de Setembre. Quan les banderes descansin, començarà l'hora d'organitzar-nos per enfilar la transició nacional cap a l'Estat propi.

13 d’ag. 2012

ÒMNIUM I L'ESTAT PROPI


La propera Diada es preveu multitudinària. Hi ha prou pressió a la societat perquè Barcelona es converteixi en un crit unànime en favor de l’Estat propi. De la mateixa manera que la veu del carrer de la manifestació del 10 de juliol de 2010 no anava en contra de les retallades de l’Estatut, aquesta tampoc no anirà en defensa del pacte fiscal. El maquillatge del resultat d’aquella manifestació que feia Montilla no el pot tornar a repetir el president Mas.

Quan ja sabem que no ens alimenten engrunes, la reivindicació catalana per força ha pujat de to. L’Assemblea Nacional Catalana, la gran convocadora de la manifestació d’aquest Onze de Setembre, té bona part del seu prestigi dipositat en l’èxit de l’acte. De moment, Òmnium Cultural, que sapiguem, no hi participa. Què s’hi juga aquesta entitat que té la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil i de reivindicar i donar resposta a la realitat cultural i nacional de Catalunya? Doncs Òmnium s’hi juga la posició de pilar i referent civil de la transició nacional.

La paternitat de la marxa de la Diada té els ulls posats en el precedent del 10 de juliol de 2010 i que Òmnium, aleshores, va saber convocar i aglutinar. Si la manifestació és un èxit, com és d’esperar, quina explicació podrà donar Òmnium en cas de no sumar-s’hi? Cap que sigui convincent. Per això, cal que s’hi impliqui vivament i explícitament, amb totes les lletres. La seva veu i el seu lema no poden ser altres que la màxima aspiració sobiranista, que és la d’assolir la independència de Catalunya. Només hi cap aquesta opció. De la mateixa manera que la seva absència significaria no estar a l’altura del moment, demanar el pacte fiscal seria fer seguidisme d’un programa electoral. I ara no toquen mitges tintes: toca fer país, decididament. La marxa de Barcelona ens ho dirà sense maquillatges.

3 d’ag. 2012

EL PACTE FISCAL NO DEIXA VEURE EL BOSC


Venim dient alguns “tenim pressa”. I no és una frase, és una necessitat. Si Espanya és rescatada, començarà la intervenció en tot l’àmbit de les autonomies. El primer que es perdrà serà allò que des de l’òptica del govern central sigui superflu o ja tingui una resposta o alternativa a Madrid. Si som rescatats, haurem de dir adéu a determinades competències transferides; adéu a la diversitat per anar a parar dins el sac general; adéu a la cultura diferent; adéu a les polítiques d’immersió; adéu a la representació exterior; adéu a la televisió pública catalana. Ah, i per suposat, adéu a la proposta d’un pacte fiscal inviable en un Estat sense diners i intervingut per la Unió Europea.

Al seu torn, si Catalunya és rescatada per Espanya, encara que l'Estat no ho sigui per Europa, podria passar quelcom semblant, tal vegada amb menys impacte o ingerència, però amb més indignitat: el motor d’Espanya, el país que suporta l’espoli fiscal, l’autonomia històrica, estaria rebent l'extrema unció i dictant el testament “in articulo mortis”.

El Govern de la Generalitat està badant. Ha de marcar, ja, pit i territori. Que s’oblidi del programa electoral de CiU, absurd i inassolible. Les branques no li deixen veure un bosc que està a punt de ser talat pels llenyataires de Madrid si abans no ho ha fet la troica.