26 de set. 2010

LA POR AL DRET DE DECIDIR O LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

Artur Mas defensa l’obtenció del concert econòmic per a Catalunya. Per desmarcar-lo del terme “concert” que tenen el País Basc i Navarra –règim específic i exclusiu per als territoris forals, segons el TC- l'anomena Pacte fiscal català o Acord econòmic català (El País, 25/9/2010). La qüestió econòmica serà el producte estrella de CiU per a les eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Deixa de banda el 'dret a decidir' i prefereix negociar un millor tracte fiscal amb Espanya, que dit en altres paraules significa seguir pidolant perquè allò que s’ha generat a Catalunya hi retorni en superior quantitat. De tots és sabut que mitjançant la contribució a la solidaritat estatal anem perdent posicions en el rànquing autonòmic de recursos per càpita després de l’anivellament.

Però no tot el que necessita Catalunya és un millor tracte fiscal, sinó que per ser competitius hem de decidir per nosaltres mateixos, al marge del Govern de l'Estat i de la cotilla constitucional. I estem parlant de les inversions, de la innovació, de les grans infraestructures, de l’estratègia de les comunicacions, dels eixos logístics, dels contactes internacionals, de la política empresarial i social, de la regulació de l'ocupació, de l'ordenació dels tributs, de la política d’immigració. Això no són simplement diners, es tracta d'economia, de recursos, producció, riquesa, distribució de la riquesa i benestar social.

El problema de Catalunya és un greuge comparatiu i un empobriment productiu i humà que no s’arregla amb una variant “del peix al cove” sinó avançant cap a una política d’estat, creant un Estat propi. Les pretensions, si acaben aquí, seran escasses i a sobre serem vistos, els catalans, com uns rapinyaires. No és massa esperançador que l’Artur Mas digui en l’entrevista d’El País, que l'assoliment del 'dret a decidir' ha de comptar amb majories superiors al 60%, i al mateix temps no es proposi informar la societat catalana de la bondat i els beneficis de tenir un Estat independent. Ara per ara, és políticament correcte el silenci, bé perquè falta valentia, bé perquè sobra submissió.

Permetre que els catalans visquin en la ignorància de les pròpies possibilitats no facilita la determinació per a elegir el nostre futur. Tenir consciència de la realitat ens ha d’obrir els ulls i fer-nos lliures. Que no digui el Sr. Mas que les necessitats de Catalunya passen per un conveni econòmic amb Espanya, sinó que la situació, abans i després de la crisi, ens porta molt més enllà. ¿No serà que amb tant d’espoli, tanta anihilació, patim la síndrome d’Estocolm?

24 de set. 2010

ELS DEU MIL DE XENOFONT

Joan Margarit, en l’inici de les Festes de la Mercè de 2010, ha fet un pregó de format auster i de caràcter reivindicatiu, en què es planteja la validesa de la relació del país amb Espanya, i la creença en la unió –qualsevol que sigui la llengua- en una Catalunya en català. Les noves generacions, diu, conduiran les relacions per nous camins. En referir-se a si mateix, utilitza un to crepuscular: “des que vaig creuar els setanta anys, el passat ha començat a estendre’s cap endavant i a ocupar fins i tot el demà. Els carrers m’emparen des de dintre”.

La segona part del pregó és un recital d’alguns dels seus poemes, els més relacionats amb Barcelona i el seu paisatge urbà. S’hi senten olors de postguerra i de Barri “Xino”, i picades d'ullet a l’univers d’Espriu. Margarit també té temps per presentar un poema referit als manifestants de 10 de juliol, a qui els veu com si fossin les tropes gregues dels “Deu Mil” de Xenofont, abandonades pels seus cabdills. Contraposa els “Deu Mil” a l’actitud claudicant del poble català escenificada en La mort d’un viatjant, que simbolitza la desesperació i el fracàs personal.

Aparentment, la contraposició entre l’obra clàssica de Xenofont i la d’Arthur Miller no és massa diferent. Les dues tenen components tràgics. En l'una, el viatjant recorre al suïcidi com a fórmula de salvació; en l’altra, l’expedició grega queda isolada i perduda en terra hostil, sense guiatge: arribar a casa seria una gesta.

La diferència rau en què els “Deu Mil”, igual que els manifestants del “10 de juliol, renunciem al suïcidi del poble català i frisem per assolir la pàtria, orfes de guia. L’esforç ha de ser nostre si volem sortir del territori persa.

18 de set. 2010

URBANISME A LA CARTA

Urbanisme a la carta. Així ho considera el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan el planejament urbanístic municipal no té per finalitat servir amb objectivitat l’interès general sinó l’interès dels particulars. Aquesta recent sentència es refereix a la coneguda com illa Sandoz, a Barcelona, en què una modificació del pla general metropolità pretén donar cobertura legal a un excés d’edificabilitat, a una antiga il·legalitat, creant una ordenació específica i privilegiada per evitar-ne els efectes desfavorables.

Però aquest no és el cas més paradigmàtic d’urbanisme a la carta. N’hi ha més. N’és un exemple quan en la dècada dels setanta els promotors privats van suplantar els ajuntaments en el desplegament urbanístic, creant urbanitzacions del no-res, fins al punt de formar veritables nuclis de població sense ordenament, sentit o estratègia. Després solament calia incorporar-ho com a ‘fets consumats’ en el planejament general del municipi, és a dir, el planificador actuant de simple copista de la transformació operada. De manera vergonyant, s’ha fet “ciutat” sobre la base del descontrol i la negligència i, el pitjor de tot, sovint ocupant terrenys que mai no haguessin hagut de ser aptes per fer-s’hi assentaments urbans.

Un altre plat d’aquesta carta el trobem quan a través dels convenis urbanístics es modifica el planejament d’acord amb les aspiracions dels promotors. En múltiples ocasions la satisfacció municipal rau en col·laboracions addicionals que no són urbanístiques, sinó subvencions o aportacions a un ample ventall de necessitats municipals.

L’interès a satisfer ha de ser urbanístic; no es pot utilitzar l’urbanisme com a eina per obtenir contraprestacions diferents, ni créixer per créixer, ni créixer per on no correspondria si no existís el promotor en qüestió. En l’urbanisme a la carta mai no hi guanya el territori ni la ciutadania.

13 de set. 2010

ESTAT ARTIFICIAL

Artur Mas –ha dit- que prioritza l’enfortiment de la nació catalana a un estat creat “artificialment”. La nineta del seus ulls és el concert econòmic a l'alçada del país Basc i Navarra amb el qual s’hi vol emmirallar. De ben segur que no l’obtindrà, de ben segur que ja s’ho pensa. Malgrat això, és l’arma que té a les eleccions per demostrar que juga fort.

El concert econòmic dels territoris forals és un privilegi històric que no és fàcilment exportable a Catalunya. El TC ja ha establert la diferenciació dels drets històrics i els límits d’aplicació. A més, el concert obriria la caixa del trons per a altres comunitats si és concedís a Catalunya. València vindria immediatament al darrere.

No li perdono al Sr. Mas, líder d’un partit que s’autoanomena nacionalista, que cregui que constituir un Estat propi, la màxima aspiració de tota nació, sigui una cosa “artificial”, és a dir, “no natural”. Hauria de veure que és consubstancial a tota nació tenir un estat que la representi plenament, sense intermediaris, sobiranament. Contràriament, la nació esdevé un concepte folklòric, de cartró pedra, de Port Aventura.

En Felip Puig en dóna una de calenta; l’Artur Mas, una de freda. L’ambigüitat de Convergència és crònica. Que s’ho facin mirar.

11 de set. 2010

COSES QUE S'HAN DIT

La secessió –diuen- podria causar “fractura social” del país. No nego l'impacte, per als inadaptats. Però, seguir amb Espanya, què causa? Ah, però com que ja hi estem acostumats, representa que ens ho hem d’empassar. Com sempre, la balança a favor de l’altre.

En un referèndum perquè Catalunya tingui Estat propi, l’Artur Mas votaria “sí”. Però ell no el vol convocar, sinó que vol avançar en estructures d’estat. I si li convoquen uns altres la consulta ¿també votaria “sí”?

Es diu que la societat no està prou preparada o conscienciada per a la independència. ¿Qui prepararà la societat? ¿Els que s’oposen a la independència? ¿Els que busquen el concert econòmic, versió moderna del “peix al cove”? ¿Els que la volen declarar unilateralment el més aviat possible? Ningú està per fer didàctica: o no hi ha trampolí o hi ha trampolí sense aigua.

Els entesos diuen que la viabilitat econòmica permetria constituir un Estat propi. Però qui s’hi oposa no és perquè negui aquesta viabilitat –de fet, ni se la planteja- sinó perquè les seves raons són de caràcter sentimental i geopolític, si se’m permet l’expressió. I això no és fàcilment superable, és una qüestió personal.

Ens esforçarem en demostrar que podrem tenir millor qualitat de vida, millor progrés, millors serveis, però al final, el destinatari del missatge continuarà manifestant que "se sent d’aquí sí, però molt més d’allà". Llavors, ¿esperarem convèncer-los que "ser d’aquí" és compatible en "ser d’allà", i que tots som ciutadans europeus? ¿haurem de convèncer-los que no es tracta de posar fronteres sinó de viure d’acord amb el país que som i volem ser?

Aquesta incomprensió –en alguns casos, intolerància- ¿ens ha de fer renunciar a ser nosaltres mateixos? I els immigrants, que se senten de terres o mars enllà, ¿també els haurem de convèncer, posar el comptador de la nostra història a zero i recomençar?

10 de set. 2010

PASSEIG PEL NEGUIT POLÍTIC

Aquesta vegada les eleccions catalanes obliguen a jugar fort. Cada partit ha de treure el santcrist gros per atraure un electorat desencisat i alhora esperançat en què es produeixin canvis importants, que hi ha alguna cosa que es mou i cou. Fent un breu passeig pel neguit polític, trobem:

Convergència i Unió té com a vedette el concert econòmic. Ja sap que no l’aconseguirà, però no té cap més trumfo a la mà. Es pensa que amb això és prou agosarat; bé, amb això i unes pinzellades de l'exercici del dret a decidir, sense aclarir l'objecte de decisió. La pregunta és, ¿si els déus li concedeixen el concert econòmic, ja haurà "decidit" que es queda on està? O tal vegada dirà, ara que tinc el concert, marxo amb els calés; bon vent i barca nova.

Els socialistes catalans intenten defensar l’Estatut pactant amb la matriu socialista a Madrid, oblidant que el president Zapatero és un mentider compulsiu i que no li queda massa temps més a la Moncloa. Però altra cosa no pot fer el PSC: se li han acabat les municions. No pot anar més endavant ni recular. Li queda l’opció de mobilitzar el cinturó roig per tancar files. Tampoc el federalisme no funciona ni es pretén que funcioni: ha quedat com una maragallada.

Els cadells independentistes (Solidaritat Catalana, Reagrupament) juguen a això, a ser independentistes. Ras i curt. Ras per clar i català, curt perquè volen declarar la independència unilateralment. ERC no veu malament aquesta rauxa si es posen sota el seu paraigua. Un paraigua foradat que ha aixoplugat a socialistes i ecosocialistes, i que encara li retreuen que va donar la Generalitat a un gestor no-nacionalista. L’independentisme d’Esquerra passa per un referèndum que sap d'antuvi que no li autoritzaran.

Del PPC, què dir d’un partit que anorrea el sostre competencial de Catalunya, que defensa que ‘allò menys català és bo per a Catalunya’. La seva dèria és la preservació de la Constitució i la unitat territorial de l'estat. La seva presidenta a Catalunya, Sánchez-Camacho, té com a eslògan que “hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen”, i acte seguit ataca a tothom per la deriva independentista, posant en aquest sac a CiU. ¿No havíem quedat que estem més units que separats?

La solució la tindrem el 28-N o, tal vegada, més tard, com a conseqüència dels pactes postelectorals, en què molts podem veure’ns el vot traït.

7 de set. 2010

LA MÚSICA QUE HEM DE BALLAR


Visc en un país d'una forta identitat, que és i s’anomena nació, amb una alta autoestima, en què cada vegada la societat civil, la dels ciutadans, és més conscient que no té cabuda a Espanya. Un país de partits novells que inclús volen declarar la independència unilateralment. Fixem-nos que fins i tot els socialistes catalans, gens sospitosos de fer un lleig a Madrid, diuen que són federalistes; i com Unió Democràtica, que va repetint que no és independentista, al seu torn diu que creu en un estat confederal.

Si tot plegat ho traslladem a l’espectre de l’arc parlamentari actual, veiem que la immensa majoria vol quelcom més, fins al punt de voler assumir competències gairebé estatals, llevat de la qüestió dels afers exteriors o internacionals, però inclús en aquests tenir una certa representació en els assumptes directament relacionats amb el territori.

Llavors, amb tots aquests factors, lideratges, voluntats i aspiracions, ¿com és que es dóna una imatge política tan pobre, tan discordant, tan ambigua, tan indecisa? ¿Per què els nous partits que proclamen el cop de timó sense embuts, no tenen un barquer que sàpiga aglutinar-los, justament perquè són nous, i febles, i han de lluitar per tenir representació parlamentària?

Malament es poden tenir ambicions d’estat si no es fa política d’estat, amb una veu clara que sàpiga explicar-se més enllà dels jocs de mans i de l’il·lusionisme màgic. ¿Serà que calculem malament les nostres capacitats, que no som el que semblem, que tenim boca i prou? Vull creure que no, però ho vull veure.

Crear un partit és molt fàcil, és una qüestió burocràtica i poc més. El que costa és tenir darrere del partit a gent amb capacitat, amb bagatge, amb mestratge. No és qüestió de sumar afiliats sinó d’incorporar persones que puguin dirigir el país, gestionar l’Estat. Altrament, serà Espanya qui anirà tocant la música que hem de ballar.

4 de set. 2010

EL PSC SE LA JUGA

En el Tribunal Constitucional que va resoldre els recursos contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya hi havia els sectors progressista i conservador, uns atributs que, d’antuvi, ja feien endevinar el resultat de la sentència.

El PSC també funciona en forma de binomi: el sector catalanista i el sector espanyolista o no-nacionalista, més PSOE, per entendre’s. Amb el TC poca cosa s’hi podia fer des de la ciutadania; en canvi, amb un partit que aspira governar Catalunya i que reforça les llistes amb polítics més ben vistos a Espanya (dixit Corbacho i companyia), fent mans i mànigues per trobar equilibris i compensacions a la balança, aquí sí que el PSC se la juga. Juga amb foc fora de l’àrea metropolitana, en un moment en què empeny la força sobiranista o, sense embuts, la independentista.

El PSC engega la defensa pròpia i la del PSOE. El sector catalanista serà, altre cop, una entelèquia, més tenint en compte, segons els sondejos, que els socialistes hauran d'actuar des de l'oposició. El conseller Castells ho sap, i s'acomiada d'aquest futur gris fosc.