CRUÏLLA

Tothom travessa una cruïlla

abans d’arribar a casa. 

Acostuma a tenir

les llambordes gastades i esmolades

com qui vol ensenyar 

per on ja hem caminat.

Subtilment ens proposa canviar

de carrer, perdre’ns, no ser el pòsit

de nosaltres mateixos,

fer-nos d’un altre o de ningú, i seguir

fins que cap dels vells ulls no pugui veure’ns. 

Però tornem a casa per quedar-nos-hi.

És la perfecta combinació

de covardia, de trinxera,

de l’amor que es resigna sense un lloc.
Només veiem a la cruïlla,
previsible i banal, buit d’èpica,
el trajecte de sempre.

LÍNIA R2

  

Vagó de tren. Estranys

que només compartim

el sentit del trajecte.

Va ple el vagó, semblant a una ciutat.

Un nen es perd i busca entre les cames

com retornar al seu lloc. I l’hi encamino.

Una dona no arriba a la maleta

que vol baixar. I l’hi acosto.

Un estranger em pregunta

quantes estacions falten per Sitges.

Sitges: després de la següent, responc.

A l’home gran que acaba de pujar

—i a qui faig molt més gran que jo,

sobretot si em camuflo el cos i els anys—,

amb un gest li cedeixo el meu seient

i ens intercanviem l’espai. 

Ara, dempeus al passadís, se’m tornen

esmunyedisses les finestres.

Els túnels no perdonen veure el mar.  

Para el tren i tothom baixa. Tothom.

La resta de viatge el faig tot sol.

En aquest tram final,

l’última estació,

em pesa la maleta més que mai.

No queden passatgers per a baixar-me-la.