CRUÏLLA

Tothom travessa una cruïlla

abans d’arribar a casa. 

Acostuma a tenir

les llambordes gastades i esmolades

com qui vol ensenyar 

per on ja hem caminat.

Subtilment ens proposa canviar

de carrer, perdre’ns, no ser el pòsit

de nosaltres mateixos,

fer-nos d’un altre o de ningú, i seguir

fins que cap dels vells ulls no pugui veure’ns. 

Però tornem a casa per quedar-nos-hi.

És la perfecta combinació

de covardia, de trinxera,

de l’amor que es resigna sense un lloc.
Només veiem a la cruïlla,
previsible i banal, buit d’èpica,
el trajecte de sempre.