Em va dir: “Vés i tingues delit. Crea,
però no facis pa,
ni vi, ni res
que es fongui de seguida
dins la boca”.
I li vaig contestar:
“Trauré poemes
ignorats i profunds
del pou de l’ànima,
que aguantin com la roca el cop de l’aigua”.
I l’home em replicà: “El
que escriuràs
tindrà la breu durada
d’una ala sense ocell.
Ningú no et llegirà ni
tastarà”.
Tant se
val. Remouran
el meu interior
fent d’aliment
perquè aflori
la secreta presó dels sentiments.
La poesia,
obrint els propis murs.
perquè aflori
la secreta presó dels sentiments.
La poesia,
obrint els propis murs.
