QUI PODRÀ CONVÈNCER-ME?

He vist un plor, una pedra dins la boca,

la set entre les dents, un crim impune,

l’oració que mai no va ser recollida,

i em demaneu que canti salms,

i begui dels proverbis

i entengui profecies?

Una llunyana veu em crida
perduda en la insistència de l’eco.

Però els ecos són despulles

de veritats com veles

esquinçades pel vent

i que ja no permeten navegar.

Jo ara no sé escoltar ni creure

altra cosa que la projecció

d’una mà generosament oberta.

La fe em cabria dins del puny.

Llibres antics, digueu-me:
darrere del mirall —la cara opaca—

on la imatge d’ahir m’aguaita,

i darrere la tinta de les lletres,
qui s’hi amaga?, qui em parla?,
qui podrà convèncer-me?

ORACIÓ SENSE VÓS

Em parlaven de Vós,

i el silenci rebia;

era mut el silenci

i ofegà tots els mots.

Vaig buscar com un lladre

en l’esperit trobar-vos

del meu interior.

I regirant-me l’ànima

—l’últim instint, potser—,

ressonà la buidor.

Més endins, res no hi guardo;

més enllà, no hi duré  

ni la compassió.

El dolor és el d’ara.

Tan de bo que existíssiu

per creure en Vós, Senyor,

i poguéssiu sentir
aquesta oració.