Em parlaven de Vós,
i el silenci rebia;
era mut el silenci
i ofegà tots els mots.
Vaig buscar com un lladre
en l’esperit trobar-vos
del meu interior.
I regirant-me l’ànima
—l’últim instint, potser—,
ressonà la buidor.
Més endins, res no hi guardo;
més enllà, no hi duré
ni la compassió.
El dolor és el d’ara.
Tan de bo que existíssiu
per creure en Vós, Senyor,
i poguéssiu sentir
aquesta oració.
aquesta oració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada