26 de juny 2011

INDIGNATS

Indignats. Mai aquesta paraula havia significat tant des que està associada a un moviment. Estar “indignat”, en el nou sentit semàntic, equival a plantar cara, bé per necessitat, bé per solidaritat, a un estat socioeconòmic de coses que ens afecten i no podem defugir. Per a mi, la indignació és una reacció a un ordre immediat que trasbalsa el mode de viure i les perspectives de futur. Quan ens pensàvem que els avenços socials eren perpetus i intocables, com una espècie de drets adquirits, veiem com han sofert una forta davallada. I encara no li veiem aturador. On ens duran l'atur, la precarietat laboral, la baixa productivitat i les retallades socials? Al seu torn, la riquesa està en mans d'uns quants, la producció se'n va majoritàriament a l'exterior i el mercat interior no pot consumir perquè no té prou recursos; ans al contrari, existeix un important endeutament familiar.

Ens rebel·lem perquè som conscients de la nostra impotència. No sabem que serà de nosaltres demà perquè els tentacles de la globalització i les seves interaccions fan imprevisible el rumb que seguim. Fa uns anys, quan maldàvem per guanyar drets civils, polítics i socials, sabíem que davant nostre hi havia uns drets que teníem per incorporar a la nostra societat; era qüestió de força i de perseverança assolir-los, un aspecte sociopolític. Avui, no hi ha força col·lectiva que eviti la magnitud del naufragi perquè ens superen l'economia embogida i els seus fantasmes. Per acabar-ho d'adobar, políticament no estem representats amb suficient traça, consciència i dignitat.

Estem indignats per obligació; no tenim alternativa. Inclús ara ja s'indignen aquells que voten, aquells que no pertanyen a grups marginals ni són anti-sistema. A partir d’aquí hem de dir prou i demanar responsabilitats a qui ens ha llençat a un pou al qual no li endevinem el fons. Han de caure els caps que encara s’alcen sense remordiment. Ens han robat una manera d’entendre la vida que ens pensàvem –i ens feien creure- que estava consolidada. L’inici de la recuperació passa per exercir una democràcia social. L’actual democràcia és massa sectorial, burocratitzada i manipulada pel poder econòmic.

3 comentaris:

  1. La indignació és transversal. Hem de dir prou. Bon article, clar i sintètic.

    ResponElimina
  2. I com hauria de ser aquesta "democràcia social" que diu? Quines característiques i com exercir-la?

    ResponElimina
  3. Company xiruquero: Ja hem vist que el poder econòmic és forassenyat. La política d’estat està massa influenciada pel capital. Caldria regular i limitar els excessos de l’economia, tenir una banca pública, controlar les fonts d’energia i de primera necessitat, subordinar el mercat a les necessitats socials. Els partits tampoc no haurien de ser els únics subjectes que dictin la política. S’haurien de potenciar les consultes populars, les iniciatives populars legislatives i introduir determinades plataformes com a òrgans de consulta. En definitiva, reclamo que deixi de liberalitzar-se tot o gairebé tot i que la societat civil sigui directament més participativa. Al seu torn, les institucions europees haurien de fer el seus propis deures.

    ResponElimina